http://www.strambotica.com/blog/gem.php ca Gemmablog http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1266633210&archive=


Alguna cosa ha passat, per fi. Potser va ser el Sahara. Qui ho sap. Però ara ja no tinc mandra de veure gent. Em sento activa; mica a mica la fatiga va desapareixent. No acabo d’enlairar, però el pensament em porta a llocs abans impensables. Estic en un punt i apart que ha de ser decisiu. Després de molt de temps, torno a asseure’m davant l’ordinador per intentar escriure. Ric. Canto. El descans ara ja em repara.

Potser va ser el Sahara. Qui ho sap. Però després de tant de temps, torno a sentir que tinc la meva vida per estrenar.]]> 1266633210 Sat, 20 Feb 2010 03:33:30 +0100 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1266195919&archive=

Apaga la cigarreta i es posa a escriure. Té una història per explicar. També té un gat sobre la taula que intenta asseure’s sobre el teclat. Sempre té algun gat a la seva vora. Aparta la tassa de te perquè la cua del gat no quedi xopa.

El gat ha aconseguit asseure’s entre els seus braços mentre ella tecleja (sort que va fer mecanografia de petita i sap escriure sense mirar el teclat). De petita vivia en el mateix barri on viu ara. En va marxar per casar-se, als vint anys; però des dels catorze ja feia vida en un altre barri. Vint-i-vuit anys després torna a passejar pels mateixos carrers. Algunes coses han canviat, però no tantes. Li agrada passejar i entretenir la mirada en aquelles botigues que recorda tal i com són ara. Confon els seus records amb allò que els àlbums de fotografies han evocat durant tota la seva vida.

El gat no acaba de trobar la postura. Gira sobre ell mateix, una vegada i altra. De tant en tant a ella li pica el nas, per culpa dels bigotis que li freguen la cara cada vegada que el gat la mira. Parla sempre dels gats, però són gates.

Escolta Verdi, en la veu de la Callas. Espera que el te no cremi per començar a beure’n. Escriu amb un gat entre els braços, sense mirar el teclat. Se sent relaxada. Té pau, i se sent capaç d’acomplir els seus propòsits.

Se sent capaç d’escriure i d’explicar una història que té per viure.

]]> 1266195919 Mon, 15 Feb 2010 02:05:19 +0100 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1265420207&archive=

Potser m’he llevat de mal humor avui. O potser m’ha agafat mal humor de sobte, per alguna tonteria de la feina (a la feina la majoria de coses que passen són tonteries, i quan no ho són, són problemes reals). El fet és que ha estat un dia molt llarg i pesat. Feia molt de temps que no tenia mal humor.

Obro el blog. Sé que tinc moltes entrades a mig escriure, i cap d’elles tindrà futur. Compto amb els dits i em dic que ja han passat més de sis anys que escric aquest blog, i que en els darrers mesos el tinc abandonat. Abandonada l’escriptura, abandonada la lectura de blogs, gairebé no comento mai a ningú.

Des que em vaig prometre no parlar de les meves filles, sembla que no tingui res per explicar. Des que la meva vida ja no són només les meves filles, sento que tinc un gran forat que he d’anar omplint.

Avui tinc propòsits. Bones intencions.

Ja veurem quan de temps duren.

]]> 1265420207 Sat, 06 Feb 2010 02:36:47 +0100 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1263368364&archive=


Encara no fa deu dies que vaig tornar del Sahara, i he necessitat aquest temps per començar a saber què vaig sentir mentre era allà. Mentre era allà vaig disfrutar del viatge, de la companyia, i del silencia que allà hi havia. Ara, passats uns dies, començo a endevinar què m’ha ensenyat el Sahara, l’experiència del Sahara.

Tres avions i un autobús mig trencat em van dur fins al campament de refugiats saharauis, amb l’equipatge ple d’ obsequis per a la família que havia d’acollir-me durant aquella setmana, i jo preparada per omplir-me d’una experiència nova.

El Camp és d’un color uniforme, el de la sorra, només trencat pels colors de les “melfes” amb que es vesteixen les dones saharauis. Un escenari monòton, estàtic, que només s’escapça pel moviment silenciós de les persones que hi transiten. Un escenari silenciós, tan silenciós que ho pots escoltar tot: el belar de les cabres, les rialles dels nens, les converses llunyanes. De tant en tant, un jeep. Només de tant en tant.

La llum, al capvespre, ho tenyeix tot, i un cop més apareix una nova fotografia vestida amb la mateixa uniformitat però amb altres matisos. I de la calor, passem al fred; en pocs minuts, sobtadament.

Els saharauis. La seva amabilitat i generositat. La seva conversa afable i les seves ganes de riure. La seva dignitat. I la seva lluita.

El tè, la seva cerimònia i el seu sabor. M’he enamorat del seu tè. La “jaima”, sota el seu sostre embrutit per la sorra, per dins tan esplendorosa, amb els colors de les seves teles, el seu silenci i frescor només et conviden a la conversa i a la relaxació.

I nosaltres, espectadors, enmig d’una realitat tan diferent a la nostra.

Em costa molt saber què he sentit mentre era allà, però sé què sento aquí: podria deixar-ho tot, perquè ben poca cosa em lliga a la meva realitat, la de cada dia, ara que em sé tan buida i a punt per omplir-me de tot.

Mentre tant... busco una jaima per preparar un tè amb qui vulgui conversar amb mi.]]> 1263368364 Wed, 13 Jan 2010 08:39:24 +0100 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1261551065&archive=

Començo els preparatius. El passaport a punt. Bitllet d’avió. El sac de dormir net i plegat. La petita farmaciola preparada. Ulleres de sol, càmera de fotos, llibreta, llibres. Bitllets petits i monedes. També els senzills obsequis per a la família que m’acollirà a casa seva. No he fet llistes. He anat cercant les coses que crec que necessitaré.

He llegit, i encara llegeixo, llibres que expliquen històries d’allà. Començo a imaginar-me el viatge. M’il•lusiono.

L’endemà de Sant Esteve, viatjo al Sahara.
]]> 1261551065 Wed, 23 Dec 2009 07:51:05 +0100 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1257673874&archive=

A la casa del poble sempre hi hagut un quadre penjat al menjador: tres gatets jugant sobre una taula. De petita m’agradava mirar-lo. Avui, revisant fotografies l’he vist i me n’he adonat que ara que sóc gran tinc tres gats a casa. Quan era petita no m’ho hauria imaginat mai.

Tinc un pati, i en el pati un quartet on guardo andròmines entre la rentadora i l’assecadora; està tan ple que sembla petit. Sempre que trec la roba de l’assecadora penso que un dia cauré, perquè la roba no em deixa veure l’esglaó que hi ha per sortir del quartet.

Han tret els contenidors d’escombraries del meu carrer. Canvi d’ubicació i nous contenidors. Encara no els he vist; però el que sí he vist són bosses d’escombraries on abans hi havia els contenidors. Diuen que som animals de costums. De costums no ho sé, però d’animals… més d’un!

Miro i remiro el meu llimoner. Cada dia descobreixo fulles noves i noves flores, i les petites llimones que si tot va bé hi lluiran. Trobo que tenir un llimoner m’alegra la vida.

Amb la cara inflada per problemes odontològics, avui he fet anys. Mira que fer anys amb la cara inflada...

De bon matí m’ha trucat la meva nebodeta preferida (és la preferida de les meves nebodetes, perquè de nebodeta només la tinc a ella; els altres ja són nebots molt alts). És genial la meva nebodeta. Ja té cinc anys, i té un dubte existencial: ella que és adoptada, no sap de quina panxa ha sortit. Segurament per això li va preguntar fa pocs dies a la psicòloga de la Generalitat que la visita per fer el seguiment de l’adopció: “Tu vas néixer o ets adoptada?”. M’ha trucat i m’ha dit: “Felicitats! No podré venir a la teva festa, vaig a casa l’Alba a la seva festa d’aniversari”. Què innocent, es pensa que sempre que una fa anys celebra una festa...

Espero des de fa dies el darrer post de El Paseante. Per fi el penja, i somric. M’agrada com es dosifica. Sempre tan enfeinat, segur que el dia que creu que ja és hora de tornar a fer-nos companyia (o potser el dia que vol que l’acompanyem) s’asseu davant el seu vell ordinador, i en un plis-plas ens regala el seu relat: petits retalls de la seva quotidianitat disfressada de fantasia.

La meva realitat no la sé disfressar de fantasia. El que sí que aconsegueixo, de tant en tant, és convertir-la en un acudit. Fins i tot amb la cara inflada.]]> 1257673874 Sun, 08 Nov 2009 10:51:14 +0100 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1253682820&archive=



Malgrat tot, gaudeixo de la meva nova casa. Parets netes i buides, a punt per omplir-les sense cap pressa. Mobiliari nou, fins i tot potser costums noves. Tot és nou: la llum, els sorolls, els silencis. D’allò antic, el que queden són encara tristeses i quimeres, que no meves però tan properes que ho semblen. Preocupació encara. Però he recuperat les ganes de cuinar, les ganes de llegir -no tant les d’escriure, però tot arribarà- i fins i tot les ganes de no estar sola.

Gaudeixo del moment de quietud que m’ha arribat.

Us ho volia dir.


]]> 1253682820 Wed, 23 Sep 2009 07:13:40 +0200 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1251244835&archive=

Primera pluja al meu pati. Escolto amb atenció com sonen les gotes. Gotes grosses, d’estiu. Gotes que refresquen i que quasi bé no mullen. Gotes que bec amb el cap a munt i la boca ben oberta. L’aire per un instant sembla que esborri la xafogor d’avui, la dels darrers dies, la d’aquest primer estiu a la meva nova casa.

]]> 1251244835 Wed, 26 Aug 2009 02:00:35 +0200 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1251090832&archive=

Era la reina de la mandra. Tenia un ritme irregular, aprofitava els moments d’activitat per fer a corre cuita tot allò que li calia fer, per abandonar-se tot seguit a la seva mandra. Certament, a vegades un sentiment de culpa la neguitejava, però no era capaç de deslliurar-se d’aquell abandonament que s’havia apoderat, despietadament, d’ella. Cada vespre, en fer repàs del dia, feia propòsit d’esmena i planificava tot allò que l’endemà podria fer. I cada matí, quan se n’adonava ja era tard per fer el que havia programat que tocava fer abans de dinar. Ben dinat, mirava el rellotge i aplaçava els propòsits per després de la migdiada. Quan tornava a la realitat, després de la becaina, guaitava el rellotge i seguia aplaçant el moment, per la calor que encara feia, perquè no calia córrer que ja tindria temps per a tot, i els minuts deixaven passar els quarts, i els quarts les hores, i quan volia reaccionar ja era tard: havia aniquilat la jornada. Llavors era el moment d’anar a la cuina i preparar el sopar, algun àpat lleuger i fàcil de preparar. Ben sopat, repassava el calendari per adonar-se que les vacances s’estaven acabant, i llavors qualsevol remordiment per la seva vagància s’esvaïa, perquè quan tornés a la feina ja no podria deixar passar les hores sense fer res... Tornar a la feina suposava patir calor, llevar-se d’hora, suar tot el dia, fer coses sense aplaçar-les, estar pendent dels horaris, vestir-se bé cada dia, preocupar-se per com li queda el pentinat, agafar autobusos, buscar la targeta de transport i no trobar-la, preparar-se l’esmorzar i deixar-se’l a casa per culpa de les preses, tornar a fer sudokus durant els trajectes, desenredar els auriculars de l’MP3 després d’haver-los buscant durant una bona estona per dins la bossa. Tornar a la feina suposava adonar-se de totes les coses que hauria hagut de fer durant les vacances i que havien quedat pendents. De fet, no havia tingut temps de fer-les, el temps se l’hi havia tirat al damunt cada dia. Perquè el temps, durant les vacances, es deixa vèncer per la mandra. Igual que ella.]]> 1251090832 Mon, 24 Aug 2009 07:13:52 +0200 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1249947037&archive=

No sé quin to vull que tingui a partir d’ara aquest blog. Només sé que des de fa pocs dies visc en una nova casa, i que ara escric des del meu pati. Un pati que simbolitza moltes coses i que és el meu refugi; un refugi obert, on puc respirar i des d’on escolto sons nous. Des d’aquest patí, en aquesta nova casa, petita però acollidora, enceto el meu nou camí; ara, per fi, i després de massa temps, un camí conscient que encara no sé on em portarà, però allunyat de les dreceres enganyoses.

He deixat moltes coses enrera, o potser no tantes. Deixo enrera tot el que vull oblidar, tots els meus errors, o potser només les meves equivocades eleccions.

Vaig a poc a poc. He trigat vuit anys en arribar on sóc ara. M’ha costat vuit anys reconstruir-me, i ara el que vull és reescriure’m. Em sento com un full en blanc. I m’agradaria reescriure’m envoltada de gent nova, de nous colors, de tota mena de músiques, de silencis plaents, de mans amigues, i fins i tot m`agradaria trobar qui vulgui abraçar-me.

He estimat molt, i estic aprenent a deixar-me estimar. Però el més important de tot és que en aquests vuit anys sóc jo qui ha après a estimar-se.

Estic pintant de blanc el meu pati, i aviat hi penjaré un munt de testos amb flors. Estic farcint de petites coses el meu espai que tant m’ha costat buidar.

Estic estrenant la meva vida.

]]> 1249947037 Tue, 11 Aug 2009 01:30:37 +0200