Visites: 180050

blogs : 484
comentaris : 2762

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Sahara



Encara no fa deu dies que vaig tornar del Sahara, i he necessitat aquest temps per començar a saber què vaig sentir mentre era allà. Mentre era allà vaig disfrutar del viatge, de la companyia, i del silencia que allà hi havia. Ara, passats uns dies, començo a endevinar què m’ha ensenyat el Sahara, l’experiència del Sahara.

Tres avions i un autobús mig trencat em van dur fins al campament de refugiats saharauis, amb l’equipatge ple d’ obsequis per a la família que havia d’acollir-me durant aquella setmana, i jo preparada per omplir-me d’una experiència nova.

El Camp és d’un color uniforme, el de la sorra, només trencat pels colors de les “melfes” amb que es vesteixen les dones saharauis. Un escenari monòton, estàtic, que només s’escapça pel moviment silenciós de les persones que hi transiten. Un escenari silenciós, tan silenciós que ho pots escoltar tot: el belar de les cabres, les rialles dels nens, les converses llunyanes. De tant en tant, un jeep. Només de tant en tant.

La llum, al capvespre, ho tenyeix tot, i un cop més apareix una nova fotografia vestida amb la mateixa uniformitat però amb altres matisos. I de la calor, passem al fred; en pocs minuts, sobtadament.

Els saharauis. La seva amabilitat i generositat. La seva conversa afable i les seves ganes de riure. La seva dignitat. I la seva lluita.

El tè, la seva cerimònia i el seu sabor. M’he enamorat del seu tè. La “jaima”, sota el seu sostre embrutit per la sorra, per dins tan esplendorosa, amb els colors de les seves teles, el seu silenci i frescor només et conviden a la conversa i a la relaxació.

I nosaltres, espectadors, enmig d’una realitat tan diferent a la nostra.

Em costa molt saber què he sentit mentre era allà, però sé què sento aquí: podria deixar-ho tot, perquè ben poca cosa em lliga a la meva realitat, la de cada dia, ara que em sé tan buida i a punt per omplir-me de tot.

Mentre tant... busco una jaima per preparar un tè amb qui vulgui conversar amb mi.