Visites: 180050

blogs : 484
comentaris : 2762

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Reflexions


A la casa del poble sempre hi hagut un quadre penjat al menjador: tres gatets jugant sobre una taula. De petita m’agradava mirar-lo. Avui, revisant fotografies l’he vist i me n’he adonat que ara que sóc gran tinc tres gats a casa. Quan era petita no m’ho hauria imaginat mai.

Tinc un pati, i en el pati un quartet on guardo andròmines entre la rentadora i l’assecadora; està tan ple que sembla petit. Sempre que trec la roba de l’assecadora penso que un dia cauré, perquè la roba no em deixa veure l’esglaó que hi ha per sortir del quartet.

Han tret els contenidors d’escombraries del meu carrer. Canvi d’ubicació i nous contenidors. Encara no els he vist; però el que sí he vist són bosses d’escombraries on abans hi havia els contenidors. Diuen que som animals de costums. De costums no ho sé, però d’animals… més d’un!

Miro i remiro el meu llimoner. Cada dia descobreixo fulles noves i noves flores, i les petites llimones que si tot va bé hi lluiran. Trobo que tenir un llimoner m’alegra la vida.

Amb la cara inflada per problemes odontològics, avui he fet anys. Mira que fer anys amb la cara inflada...

De bon matí m’ha trucat la meva nebodeta preferida (és la preferida de les meves nebodetes, perquè de nebodeta només la tinc a ella; els altres ja són nebots molt alts). És genial la meva nebodeta. Ja té cinc anys, i té un dubte existencial: ella que és adoptada, no sap de quina panxa ha sortit. Segurament per això li va preguntar fa pocs dies a la psicòloga de la Generalitat que la visita per fer el seguiment de l’adopció: “Tu vas néixer o ets adoptada?”. M’ha trucat i m’ha dit: “Felicitats! No podré venir a la teva festa, vaig a casa l’Alba a la seva festa d’aniversari”. Què innocent, es pensa que sempre que una fa anys celebra una festa...

Espero des de fa dies el darrer post de El Paseante. Per fi el penja, i somric. M’agrada com es dosifica. Sempre tan enfeinat, segur que el dia que creu que ja és hora de tornar a fer-nos companyia (o potser el dia que vol que l’acompanyem) s’asseu davant el seu vell ordinador, i en un plis-plas ens regala el seu relat: petits retalls de la seva quotidianitat disfressada de fantasia.

La meva realitat no la sé disfressar de fantasia. El que sí que aconsegueixo, de tant en tant, és convertir-la en un acudit. Fins i tot amb la cara inflada.