Visites: 180050

blogs : 484
comentaris : 2762

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Fa quatre mesos que va arribar a casa la meva germana, amb els seus grans ulls negres, la seva rialla i els seus cabells rinxolats. És una nena molt alegre i ens porta a tots de cap.

M’agrada exercir de tieta. Tinc altres nebots, però amb ella és diferent.

Ha arribat a la meva vida quan jo m’estava acomiadant de la meva maternitat; quan estava posant punt i final a tot el dolor d’una dura maternitat; quan plorava mirant les fotografies de la primera infantesa de les meves filles quan res feia pensar que tot arribaria a ser tan difícil i dolorós per a totes tres.

Enmig del meu íntim dol, els seus braços oberts cap a mi per fer-me una forta abraçada, amb els seus ulls oberts com dues taronges i la seva rialla alegre. Ella és així, oberta i expressiva, generosa i receptiva, amb ganes d’estimar i que l’estimem. No ha tingut una vida fàcil, tan petitona ella...

M’agrada estar amb ella, posar-li el bolquer per fer la migdiada, cantant-li cançons fins que s’adorm, mirar dibuixos al sofà totes dues una sobre l’altra, jugar amb les seves mans menudes, obeir les seves “ordres” quan no faig les coses com és costum fer-les a casa seva, empastifar-me amb la “pastilina”, sorprendre-la amb ganyotes meves, riure i fer-la riure.

No cal que us digui que el dia d’avui ha estat molt agradable...

Visc en un cinquè pis. Tinc una terrassa des d’on m’hi agrada observar el meu familiar paisatge urbà. Fa vint-i-cinc anys que ho faig, i també fa vint-i-cinc anys que escolto els mateixos sons familiars, entre els que en destaco tres: el soroll dels trens, el silenci quan no passen trens, i el soroll de les fitxes de dominó dels jubilats que juguen al Centre de l’altra banda de les vies (aquest so ha de coincidir amb el del silenci de quan no passen els trens).

Però he dit mentida. No fa vint-i-cinc anys. En fa vint-i-quatre, perquè fa un any que van començar les obres de l’AVE, i també que van enderrocar el Centre per fer pisos i fer un Centre nou (que deu tenir aire condicionat perquè ara ja no escolto les fitxes del domino). Així doncs han desaparegut dos sons: el del les fitxes i el del silenci. Des de fa un any, dia i nit treballen a les vies per fer possible que aquest “miratge” de l’AVE sigui “realitat” (diuen).

I tot ha canviat.

Segueixo sortint a la terrassa però no tant sovint, sempre està plena de pols, com ho està tota la meva casa, i els meus llibres, i les cortines, i les fundes del sofà... La trec, és clar, però ella sempre hi és, no se’n va... Quan surto a la terrassa observo els canvis i el que veig ja no és tan familiar. Ja no veig la Torre Calatrava, els nous pisos no me la deixen veure. Sempre hi hagut sis vies de tren. Ara només en queden quatre, i en qualsevol moment només en quedaran tres. Van a una velocitat que fa por. Et fumes una cigarreta al capvespre del dilluns i hi ha sis vies, però l’endemà al migdia te n’adones que en falta una. Avui, per exemple, m’he adonat d’un petit detall. Sempre hi hagut una estació de metro davant de casa, a l’altre costat de les vies del tren. En arribar a casa he coincidit a l’ascensor amb el veí del setè (amb els veïns ja no parlem del temps a l’ascensor. Parlem de la pols, del soroll, de les obres... i recordem els vells temps en els que fèiem manifestacions perquè soterressin les vies...). El veí m’ha dit, amb tota la naturalitat del món, “l’estació del metro ja no hi és”. Coi! Osti! En arribar a casa el primer que he fet ha estat anar a mirar-ho! No és que ho dubtés, no, però he trobat molt fort que una estació de metro que ha estat tota la vida davant de casa, així com si res, deixés d’existir.... no sé... m’ha fet peneta... La placeta pels nens és el primer que va desaparèixer. Van treure els columpios i els arbres, van arribar les excavadores i van començar a fer forats... i tot es va transformar. La casa dels okupes encara aguanta, però amb l’AVE també morirà. I diuen que ens faran una rambla molt bonica que no serà res més que un “caixó” d’una alçada equivalent a tres pisos que cobrirà les vies, i que ningú té clar com quedarà ni quin impacte visual tindrà. Però l’AVE ha d’arribar sigui com sigui aquesta tardor, costi el que costi, treballant dia i nit, fent soroll amb màquines excavadores i camions dia i nit, sense preocupar-se pel descans dels veïns, total, que els importa als polítics els veïns, l’AVE ha d’arribar abans del 31 de desembre del 2007 perquè hi ha diners de la UE, i si els polítics no es van posar d’acord en el seu moment i ara s’ha de córrer doncs a córrer!

Tot i així, alguna cosa calia fer perquè la veritat és que la zona feia pena... però els polítics no han tingut cap altra pensada que inventar-se una rambla estrafolària amb format “calaix” per justificar la inversió de l’AVE després de tant de temps reivindicant la millora d’aquest zona del barri.

Resumint, que jo només volia reflexionar sobre els canvis del meu familiar paisatge urbà, que ja no serà el mateix; ja no és el mateix, i no me n’he adonat, capficada en les meves coses, i ho faig ara, ara que sé que quan les obres estiguin enllestides, si tot va bé, no seré jo qui sortirà a la terrassa per veure passejar la gent per la nova rambla.

I ho trobo curiós...

Sempre que arriba a les meves mans una caixeta penso en tu, que les col•lecciones. Sempre que penso en el viatge que faria penso en tu, perquè et portaria una caixeta per a la teva col•lecció. Avui, mentre pensava un cop més quines coses no m’emportaré a la casa nova, he pensat si les meves caixetes anirien amb mi o te les regalaria. I llavors he pensat que em llegeixes poc, i he recordat que de tant en tant et renyo perquè no em parles prou de les teves coses i sempre sóc jo la que vaig a tu amb les meves quimeres.

I d’aquest pensament he anat al de l’apatia d’aquest cap de setmana, que potser ja em tocava després de tants dissabtes anant a mirar pisos al maresme. I he pensat que no m’explico com puc estar tant tranquil•la sense fer res amb el munt de coses que tinc per fer. Però és clar, la més important no sé si depèn només de mi. La cosa més urgent és marxar d’aquesta casa, del mal rotllo d’aquesta casa que he suportat durant tant de temps. Les ganes que tinc de no haver d’arreglar cap més endoll, de deixar de sentir el degoteig de la cisterna de vàter, les que tinc de no haver d’escoltar cap més veu que ja no és amiga, les que tinc de poder oblidar les converses que giren entorn meu sense torn de defensa, les que tinc de sentir-me estranya en un lloc nou per fer-me’l meu, per estrenar-ho tot: el paisatge, els carrers, l’aire, les parets, els veïns, el forn, el quiosc, l’estanc, i sobretot... la platja.

Les ganes que tinc d’estar més a la teva vora i que les distàncies no siguin cap excusa.

Les ganes que tinc de saber-me sola de veritat, igual que ara però sense el teatre de fer veure que estic voltada de gent.

Les ganes que tinc de riure. Les ganes que tinc d’estimar. Les ganes que tinc que m’estimin.

Les ganes que tinc de viure.

I mentre escric això em ve al cap que fa sis anys que passo la nit de St. Joan tancada a casa i les ganes que tinc aquest any de no fer-ho...

A veure si cada dia una estona, de camí a la feina i de camí a casa, em poso en forma!!

Matí de diumenge. Fa una bona estona que llegeixo blocs, que miro el correu mentre sento la fresca d’aquest matí de diumenge calorós que m’arriba per la porta oberta del balcó. Miro el rellotge i fumo la darrera cigarreta abans no em posi en marxa. Tres obligacions a complir: recollir el pis, fer el dinar, estudiar. Dubto si aquest és l’ordre correcte. Estudiar i a cada horeta fer una pausa. Cada pausa un retall d’ordre, la pausa gran per fer el dinar. Sí, sembla que aquesta és la millor manera de procedir. Però espero. Encara no, tinc un dubte més... em vaig quedar dormida al sofà i per tant he despertat vestida. Em quedo vestida? Em dutxo per treure’m la mandra i em vesteixo amb vella roba còmode... o aprofito que ja estic vestida per anar ràpidament a l’estudi on la LOU, la LUC i altres rotllos m’esperen? Ara recordo que tinc una trucada pendent, no vaig felicitar la meva germana pel seu aniversari, aisss... quan no fas aquestes coses en el moment precís en què toca fer-les, després no saps com afrontar-les: has de trucar començant amb una excusa, que mai és bona, confiant que l’altra farà veure que no li va saber greu que t’oblidessis d’ella, farà veure que compren que tens moltes coses al cap i que en tan poc espai mental ja no hi queden esvorancs on encabir-hi assumptes aliens a tu mateixa.

Matí de diumenge tranquil, ara que el rellotge no marca encara el migdia...