Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Amb un bastó - 24 Oct 2007 by gemma



He fet una aliança amb la meva rutina. Jo no li rondino i ella a canvi em deslliura d’algunes quimeres.

Dit d’una altra manera, he modificat la meva rutina. Quin goig fa veure que encara puc incorporar canvis, encara que aparentment semblin modestos. Per exemple, l’hora de llevar-me. Poso el despertador una hora abans, i poden passar dues coses: que pugui estudiar una hora i mitja a la cafeteria de la feina abans de fitxar, o bé que arribi puntualment, sense haver corregut com una boja per no perdre el bus, després d’haver deixat la cuina recollida, el llit fet i la roba plegada. Pot haver passat una tercera situació: que hagi esmorzat tranquil•lament tot conversant amb les meves filles. Les tres situacions són prou agradables i positives. Un altre canvi en la meva rutina és que vaig a comprar al súper només un cop per setmana; si durant la setmana falta alguna cosa, mala sort, passem amb el que hi ha a casa (d’això se’n diu economia del temps i també de la butxaca).

He acceptat que de dilluns a divendres la meva vida no té sorpreses ni temps lliure. Però he deixat de rondinar, perquè al cap i a la fi, el temps (malauradament) passa tan de pressa que quan me n’adono ja és divendres. I el divendres estic esgotada, i els esgotats ni pensen ni tenen esma per queixar-se...

Ara per ara, la meva rutina és el meu bastó.

Hi ha dies... - 10 Oct 2007 by gemma




Tot segueix la seva rutina però avui, sense cap motiu aparent, sota la pell tens un punt de feblesa. Potser de tristesa, petitoneta...

No pots dir que hagis dormit malament. El bus no anava gaire ple. Has arribat a la feina puntual. Cap entrebanc a destacar a l’oficina. Has rigut i has fet riure. Has resol algun tema. Has estat activa. Però de tornada, a la parada de l’autobús, sola (una altra vegada tu i els teus pensaments) has tornat a sentir aquella cremor sota la teva pell fina.

Mires l’horitzó del mar que cada dia t’acompanya mentre treballes i fas una respiració profunda; sembla que vulguis agafar reserves fins demà al matí, quan l’autobús giri i tornis a guaitar-lo.

Pensaments? Cap, a la parada del bus tenies la ment en blanc. Només observaves, de la mateixa manera que recordes haver-ho fet aquest matí en el trajecte de camí a la feina quan et fixaves en l’expressió de la gent que feia amb tu el mateix trajecte. Escoltaves música i l’autobús era mancat del seu propi so. Només tenia imatge. Era una gran pantalla muda i tu la seva espectadora que, absent de si mateixa, imaginava els pensaments i les mirades dels altres.

Hi ha dies que sents presents certes absències, que et pesen les teves febleses, que voldries escapar de les teves rutines i nedar mar endins fins arribar a una platja de sorra blanca.

Hi ha dies que malgrat l’avorriment de les teves rutines, malgrat les absències i pròpies febleses, malgrat els teus somnis de sorra blanca i de viatges mar endins, te n’adones escrivint un post que segurament hi ha dies que la única cosa que trobes a faltar és una abraçada ben donada.

Passejant pel Turó Parc - 08 Oct 2007 by gemma




Era al llit sense poder dormir i ara estic teclejant un post.

Avui he passejat amb la meva filla pel Turó Parc.

Estàvem a casa i feia una tarda esplèndida. Les dues intentàvem estudiar, ella més que jo. Jo em sentia com un ocellet engabiat i no parava de sortir a la terrassa a mirar el cel, renegant d’estar tancada a casa fent com feia una tarda tant maca. Quan l’adolescent m’ha dit que no s’estava aclarint amb el tema, no ho he dubtat: “Agafa els apunts que et portaré a un parc i allà ho repassarem”. No ha dubtat ni un segon. En un no res érem al carrer amb els apunts i el berenar a la bossa. L’he portat al Turó Parc.

Hem berenat observant el moviment de gent. Parelles d’enamorats, famílies joves amb canalla, adolescents amb gossos. Jo diria que pràcticament tothom duia gos. Ens ha sorprès veure una minyona passejant un cotxet amb un nen. No ens ha sorprès tant veure més tard una minyona passejant dos gossos. Gossos és normal, però passejar un nen un diumenge per la tarda... ufff quina pena m’ha fet el pobre nen...

Nosaltres no portàvem gos, nosaltres els miràvem divertides mentre repassàvem la literatura del segle XVIII. Aquest era el tema. Un segle literàriament avorrit, encotillat, diria jo, però apassionant pel que fa a la revolució del pensament. Mentre llegíem i jo explicava, al mateix temps mirava al meu voltant. Estàvem assegudes al costat de l’estany de nenúfars. Cada vegada que em distreia l’adolescent em cridava l’atenció. No puc evitar ser una “mirona”. Cada grup que arribava era “escanejat” i comentat a la meva filla: “Mira aquesta nena, que mona amb aquest vestidet”. “Has vist aquest nen que content està jugant a pilota amb el seu pare?” “Fixa’t! Aquell gos acabarà dins de l’aigua!”. Hi havia un gos blanc molt jovenet i divertit que perseguia tots el gossos, tenia moltes ganes de jugar, i el seu amo, un adolescent amb motxilla que anava acompanyat per una xicota també adolescent, intentava imposar la seva autoritat de la qual n’estava totalment mancat. A la tercera derrapada al costat de l’estany, efectivament a caigut a l’aigua. Pobre gos! S’ha paralitzat de cop! Quan l’amo l’ha tret ja no era blanc, era negre (no hauria dit mai que aquella aigua estigués tan bruta!) i semblava una rateta! Ens ha fet riure perquè s’ha espolsat just davant d’un senyor que estava tranquil•lament assegut, deixant-lo una mica esquitxat. L’amo adolescent ha marxat preocupat cap a casa amb el gos tot brut i mullat. La meva filla i jo hem sospitat que en arribar a casa haurà hagut esbroncada per no haver tingut més cura del gos durant el passeig.

Quan hem cregut que havíem revisat prou bé les possibles preguntes de l’examen ja refrescava. Xino-xano hem anat fins al metro i cap a casa.

No he estudiat dret administratiu, però he passat una tarda molt agradable, i sospito que la meva adolescent particular en passarà moltes més, allà al Turó Parc, però sense gos mentre visqui sota el meu mateix sostre.

Olfacte - 07 Oct 2007 by gemma



Sempre he tingut bon olfacte, però com a bona fumadora que sóc tinc aquest sentit força atrofiat.

O això és el que em pensava, perquè he descobert que tenir una gata pixanera ha despertat aquest sentit de l’olfacte que tenia adormit fins a un extrem que mai hauria pogut sospitar.

Us explico: la gata en qüestió té el costum o mal costum, o vici o malaltia, de pixar sobre coses humides, diguem-ne tovalloles per exemple. Les adolescents que conviuen amb mi no tenen gaire cura de les coses, per més que jo vagi sempre amb la cantarella tot el dia. I passa el que passa, que no recullen la tovallola del terra després de dutxar-se, i la gata no pot reprimir el desig incontrolat de deixar anar la seva pixadeta. Si això passa a primera hora del matí just quan he sortit de casa, és evident que cap adolescent se n’adonarà ni tindrà cura de recollir la tovallola. Al vespre, en arribar, només obrir la porta ja noto el tuf. És horrible. Vaig directe al lavabo i allà està el trofeu esperant-me.

L’encarregada de netejar el sorral de les gates és l’adolescent que estima tant els animals que fins i tot els adopta d’amagat i passeja gossos els dissabtes a la gossera municipal. Què bonic, oi? Però als animals de casa que els bombin! Sempre s’oblida del menjar i l’aigua, i molt més de netejar el sorral.

I que passa si el sorral està brut?
1) Que sóc jo qui el neteja. Per burra.
2) Que fa pudor.
3) Que a les gates, que són molt netes, els hi fa fàstic, i llavors no el fan servir.

Així doncs, a més de les pixadetes a la tovallola mullada del lavabo, podem afegir alguna pixadeta esporàdica quan el sorral està brut.

I és d’aquesta manera que he anat desenvolupant el meu sentit de l’olfacte anant a la recerca de la pixada espontània que vull esborrar per recuperar l’harmonia olfactiva de la meva llar.

Tot això per comprendre el que he descobert aquest cap de setmana, horroritzada. Sortint de l’estació de Sants, de camí cap a casa, vaig adonar-me’n que mentre caminava anava ensumant tots els pixats del trajecte fins a casa. No m’havia passat mai. Però des de diumenge, no ha deixat de passar. No puc caminar per cap carrer de Barcelona sense ensumar tots els pixats... és horrible.

Conclusió (entre altres...): Barcelona és un gran pipi can, i jo un nas ambulant.


Excessivament llarga - 07 Oct 2007 by gemma



Em llevo d’una migdiada excessivament llarga, trencada per una trucada telefònica, i penso en totes aquelles coses que hauria pogut fer si no hagués dormit tanta estona.

Sense gens ni mica de sentiment de culpa, però, em pregunto si a les nou del vespre he de berenar, posar-me a estudiar, sopar, o directament treure’m la roba i seguir dormint fins demà.

Penso en les coses que altres persones han fet mentre jo dormia. Uns quants, veure cine al festival de Sitges, per exemple. Algú, passejar pel Turoparc segurament. Per descomptat, els meus amics de sota casa han seguit foradant com si res, fent soroll i pols amb el seu vestit fluorescent i el seu casc groc o blanc i les botes enfangades.

El que emprenya de veritat quan et despertes d’una migdiada excessiva, és descobrir que la casa és buida de gent i tu no ho has aprofitat per gaudir del seu silenci.

M’acabo de llevar d’una migdiada excessivament llarga. Tinc el cos ideal per sortir de “marxa” aquesta nit!!



<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>