Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Passava massa temps sola - 17 Dec 2007 by gemma



Passava massa temps sola. Ho volia així, però encara li semblava estranya aquella tria. Ho havia triat o s’hi havia acostumat? Totes dues coses. Havia après la soledat i havia conegut la calma de sentir-se bé sola. Només li feia nosa la ciutat, el pes del ciment i de la pols, el soroll imposat i l’anonimat d’un veïnatge inhòspit. Enyorava les carreteres secundàries, els camins solitaris on passejar en silenci acompanyada per pensaments absurds o idees vagues. Enyorava noves vistes que encara no coneixia però ja volia guaitar. Enyorava aquelles parets que faria seves i que vestiria per primera vegada només per a ella. Enyorava els silencis que hi escoltaria.

Passava molt de temps sola, el suficient. Calia esborrar tot el temps que havia viscut enmig de la multitud.



Fer dissabte - 25 Nov 2007 by gemma




Rutina de dissabte: fer dissabte.

Avui, però, amb l’afegitó d’una sessió d’electricista victoriosa: finalment he sotmès un endoll rebel que durant setmanes em plantava cara.

He fet “la ola”, sí senyor.

Viatge apassionant, com sempre, al Mercadona. He tingut sort: hi havia un carro lliure i jo tenia una moneda de 50 cèntims. Bingo!

Neteja exhaustiva de cuina i galeria. Quin goig que fa i que poc que dura...

Rentadora. Per variar.

La neteja del quarto de bany la deixo per les filles, i faig dues reflexions:

Primera.- Com pot ser que estigui sempre tan brut? Restes de maquillatge de les noies, raspalls plens de cabells, restes de pasta de dents a la pica, l’assecador pel mig, el tanga a terra... Ja n’hi ha prou! Les desterraré al quarto de bany petit!

Segona.- Estic molt enfadada, tinc dret a tenir el meu espai net, elles un dia o un altre tindran el seu i també el voldran gaudir al seu gust. Però llavors arribarà la meva venjança...

Ho tinc decidit. Si arribo a velleta, quan vagi de visita a casa de les meves filles, deixaré pasta de dents escampada a la pica del seu lavabo, portaré una maquineta per fer punta al llapis d’ulls i deixar escampada la brossa a la pica, no tiraré la cadena del vàter, les tovalloles les despenjaré, i m’enduré el rotllo de paper perquè elles hagin de posar-ne un de nou. Si tenen fills, els meus nets pensaran que l’àvia, pobreta, és velleta i no sap el que es fa, si tenen marit, el gendre dirà que potser ja és hora de dur-me a una residència. Però elles sabran que estaré acomplint la venjança que un dissabte, 24 de novembre de l’any 2007, vaig anunciar amb el “motxo” a la mà.

Ja us heu apuntat a les transformacions? - 13 Nov 2007 by gemma



Hi una proposta en marxa i us convido a participar-hi! Inspirant-nos en els Exercicis d’Estil de Raymond Queneau, es tracta de fer diferents variacions d’estil d’un mateix text. Hem triat Mercè Rodoreda, un fragment de "El mar" de La meva Cristina i altres contes.

Tot just acabem de començar. Queneau fa ver 99 transformacions del text. Quantes en farem nosaltres?

Us asseguro que és molt divertit!

http://transformacions.blogspot.com

De botons. També de records. I d'una tarda de diumenge. - 29 Oct 2007 by gemma



A la vida toquem molts botons, ens la passem cordant-nos bates, abrics, camises... Durant un temps, quan em desfeia de roba vella, de camises que estripava per fer-ne draps o que llençava, acostumava a treure’n els botons i els guardava. Segurament era un costum heretat de la meva mare. Ja fa temps que no ho faig. I vet aquí que ahir, buscant una cosa, va sortir la capsa on guardo els botons. Vaig trobar la cosa que buscava i també vaig trobar una utilitat per aquells botons que fa tants anys que guardava. Vaig fer-me un collaret.

Ara tinc al cap fer-me’n un altre molt diferent, amb uns botons grossos molt macos. Vaig rumiant quina ha de ser la fórmula per fer-lo.

Amb el cap ple de botons, he dinat avui a casa del meu padrí. En un moment donat m’ha demanat si li podia cosir la butxaca de la seva bata (m’ha fet gràcia, jo ahir li vaig demanar a la meva mare si podia cosir-me un descosit d’un pantaló, i avui ell em demana que li cusi un descosit de la bata). M’ha dut la bata i la capsa de cosir de la meva tieta. Era estrany. Era el seu cosidor, un objecte molt seu que només ella tocava. Amb molt de respecte m’he posat a endreçar-lo. Els fils amb els fils, totes les agulles de cap al seu lloc, totes les agulles imperdibles al seu... i han començant a sortir botons! Amb el cafè a taula i les tovalles encara posades, allà estava jo fent un escampall de botons, fils i agulles mentre endreçava el cosidor de la tieta. El padrí s’ho mirava complaent però alhora neguitós, ell és molt impacient (però aquí estic jo per treure-li aquest vici de la impaciència) i li semblava que no n’hi havia per tant. Li he dit: “Tenim alguna altra cosa a fer?” “No”, m’ha respost. I ens hem posat a mirar botons. Ell recordava la roba on havien estat posats, triàvem els macos i tiràvem els lletjos, jo seguia traient coses del cosidor i fent preguntes que ell contestava quan coneixia la resposta. De sobte, un paper que deia: “Mides de la Carla”. Poca estona abans havíem parlat de la Carla i de lo molt que li havia afectat la mort de l’àvia. “Té, dóna-li a la Carla, li agradará tenir-ho”, li he dit. Una bosseta amb uns botons folrats amb roba de color negre, un altre paper amb mides de la Carla... La Carla, les mides, els botons... Miro si hi ha prou botons per fer-li una pulsera a la Carla. No tinc fil adequat, i em temo que no n’hi ha suficients. Serà un collar. Vaig a intentar-ho. El padrí somriu. Faig un glop de whisky (no he pogut resistir-m’hi, quina passada de whisky beu el padrí avui!) i em poso en marxa. Prenc mides, faig nusos, desfaig nusos, consulto al padrí, ell riu, torno a fer nusos, i acabo el collaret de botons per a la Carla. No sé si l'hi agradarà. Però he pensat que amb els papers amb les seves mides (segurament de quan li va fer el vestit de la comunió), potser també li agradi tenir un collaret amb uns botons de la caixa de cosir de l’àvia.

(I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte avui sense botó no s’ha quedat!).

A classe - 25 Oct 2007 by gemma

Avui he assistit a la primera sessió d’un curs semipresencial que té com a objectiu conèixer el concepte, el significat, els principis generals i el marc normatiu del procediment administratiu.

Un tema apassionant...

Sempre que puc estudio a la biblioteca. L’ambient convida. No em sento tan “pringada” perquè procuro imaginar que sota l’expressió de concentració dels meus veïns potser també hi ha algun secret “filtreig” amb alguna llei apassionant... i si pateixo un sobtat atac d’avorriment disfressat de badall, sé que puc baixar al carrer a fumar una cigarreta sense la jaqueta i així sentir la fresca que ja ha arribat i despertar-me de cop.

Ja fa algunes setmanes que coquetejo amb el procediment administratiu aquest... Ja comencem a conèixer les nostres flaqueses i punts forts. Però encara no havíem tingut cap cita entre setmana, just després de dinar. I és que la sessió, de dues hores, l’han programat a les quatre de la tarda, i... el meu cos no ho ha pogut suportar. Jo era a primera fila, expressament, per evitar la temptació, per obligar-me a estar atenta i que res pogués distreure’m... però... els badalls han arribat... no podia sortir a fumar cap cigarreta... he començat a beure aigua desesperadament... calia tenir activitat! mastegava xiclet, prenia apunts, tot i que m’interessava més estar atenta a les explicacions del senyor de la tarima.

Però tot ha estat inútil. No he pogut evitar adormir-me!

Quan per fi s’ha acabat la tortura, m’he adonat que m’havia adormit mentre escrivia....




<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>