Visites: 236020

blogs : 492
comentaris : 2794

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Les olors, tot un món. Avui us parlo de la desagradable olor del menjar que cuinen els altres. Ecccsssss!! Acabo d'estendre una rentadora, i pel celobert passeja l'olor de peix, diria que són gambes o escamarlans. Tan bons quan estan a la teva taula, i tan molestos quan es preparen per anar al plat d'un altre. Ostres! La meva roba quedarà impregnada del menjar del veí?? Em fa una ràbia............!!!! (mira que fer una rentadora pel matí..... )

Ahir vaig anar al teatre. "Dissabte, diumenge, dilluns", d'Eduardo de Filippo. Em van convidar uns amics. Teatre Nacional (no us ho creureu, però encara no hi havia anat mai al Nacional!). I és que anar sola al teatre no s'escau. Que maco oi que algú pensi en tu i et regali a més del seu pensament la seva companyia?

La funció començava les 20,30h. No vaig poder sopar doncs, i no havia berenat. L'obra gira entorn un àpat familiar. Tres actes. En tots els actes el menjar era present.... i els meus budells cada cop més deperts. Tres hores per parlar-nos de la gelosia i la incomunicació de les parelles.

Mentre era a la butaca, pensava en la darrera obra que havia vist, aquest estiu en la campanya del Grec: "El maestro y Margarita" de Bulgákov (un altre visita al teatre regal d'una amica.... què afortunada que sóc!). Un llibre que us recomano molt, un llibre molt divertit i molt extrany, un bon llibre. Semblava impossible poder posar en escena aquella història, però allà estava jo, asseguda, disfrutant l'obra i recordant els bons moments que la lectura del llibre m'havia donat.

Tornat a l'obra d'ahir... doncs que em va cansar la història. Era tot tant predecible, perquè sempre és el mateix, el teatre de la vida en parella, el teatre de la vida social, l'avorriment de la monòtona cuina del fer com si no passés res.

I sabeu que em pregunto? Seré capaç quan torni a estimar a fer-ho d'una altra manera? Penso que si. Però sovint penso que em costarà trobar a qui estimar d'una altra manera.

Avui és diumenge i m'he llevat abans que sonés el despertador. Sembla mentida oi?

Aquest vespre la meva filla i jo hem compartit. No és fàcil fer-ho amb una adolescent. Cal estar atent. I avui ella ha fet possible aquest moment. Avui que jo li he parlat dels web blogs i poc després he anat a fregar plats (un costum que tinc molt arrelat). Al cap d'una estona ha vingut a dir-me que volia ensenyar-me una cosa. Havia fet una presentació amb power point, un joc d'imatges amb la paraula que cadascuna li suggeria. M'ha agradat, i ha volgut que em quedés amb ella per acabar-ho. Sóm novates amb això del power point, però li he dit que podíem afegir-hi música, i ens hem posat a triar-la. Norah Jones ha estat l'afortunada. Com era tard, ha anat a dormir, però m'ha demanat que intentés posar la música jo. I just ara acabo d'aconseguir-ho. Estarà contenta quan vegi que ho he aconseguit (jo també ho estic!). No sé si sabré penjar el fitxer. M'agradaria fer-ho. Compartir-ho també amb vosaltres. Són imatges i paraules que una noia de 15 anys ha compartit amb la seva mare, quan feia dies que els costava compartir alguna cosa més que males cares.

No m'hi acostumaré mai. Cada matí es repeteix el mateix malson. Ti-ti, ti-ti, ti-ti, ti-ti.... fins a l'infinit, que tractant-se de les set del matí, és un infinit molt limitat... Avui el maleït despertador ha sonat fins al seu limitat infinit, que em penso que és de 30 minuts... però jo ni cas, jo al meu rotllo, immòvil i absent com una estàtua de marbre, cap mínima alteració del meu ritme cardíac, cap moviment, cap sospita... Fins que de sobte, ha sonat el telèfon, i llavors sí: el meu esglai ha estat infinit! Faltaven quinze minuts per a les 9, i les meves filles, com jo, encara dormien!!!!!

Odio començar el dia d'aquesta manera. Odio no acostumar-me a llevar-me. Em pensava que amb l'edat.... però es veu que no! ;-)

...cloent-los en el moment del contacte, en senyal d'afecció....

He pensat que millor un petó que una bofetada. Segurament tenir a quí besar seria el millor remei per a certes apaties.

Clar que la definició del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que he reproduït parcialment, parla d'afecció, i podria haver triat: estimació o amor. No m'agrada la paraula afecció.

Hi ha paraules que ens agraden, sense més, ens agraden i prou: assaborir, acaronar, embriagar, alba, bugada... ara no me'n venen més al cap. Vaig a llegir el diccionari.....