Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Fràgil - 13 Apr 2008 by gemma



Avui, de sobte, m’he adonat que vull que algú em cuidi i que potser mai ningú ho ha fet.

Sempre he hagut d’estar jo qui ha tingut cura dels altres. Mai m’he permès una engruna de debilitat. En sentir-la, abans tenia cert sentiment de culpa. Ara ja no, però senzillament em penso que no me la puc permetre.

Crec que m’equivoco.

Però quan la debilitat em visita, que faig amb ella? Fem un te? Ens expliquem com ens ha anat el dia? Intimem i ens fem amigues?

Quan em sento fràgil m’agradaria tenir a la meva vora algú que em pogués dir: Descansa, ja ho faig jo. Vine, que t’abraço. Tanca els ulls i no pensis en res, estic al teu costat. Dorm i no pateixis.

Quan em sento fràgil, miro al meu voltant, i sé que hi ha un línia telefònica on trobaré veus amigues que em renyaran per no haver comptat amb elles. Però és una fragilitat tan íntima la meva... tan antiga... que no sé si sabré aprendre a tenir algú que vulgui tenir cura de mi.



Fugir? - 13 Apr 2008 by gemma



No sé si acabaré o no vivint en un altre pis, però avui escric sentint la missa que escolta la meva veïna de 82 anys que no hi sent bé. Estic a casa meva i la vida dels altres m’envaeix. No és una agressió insuportable, però darrerament em costa suportar les olors de les cuines dels altres, els timbres de les portes dels altres, el bordar dels gossos dels altres... I arribo a la conclusió que el que em costa de suportar són els altres.

Els altres que no trio. Els altres que formen part del meu paisatge que no sento meu. Del meu dia a dia que no m’agrada.

És com si sentís que la major part de les coses que m’envolten em fossin imposades, i no m’agrada la sensació que tinc d’haver-ne de fugir.

Carta - 04 Apr 2008 by gemma





Et sorprendrà rebre notícies meves. Han passat quasi quatre mesos des de la meva darrera carta, i avui t'escric des de Madrid, on visc des de fa unes setmanes.

Jo també he fugit.

L'Andreu va morir fa dos mesos. No et vaig parlar de l'agreujament de la seva malaltia, perquè la nostra relació estava per sobre de les nostres circumstàncies; aquestes no devien alterar-la. Érem lliures per triar el nostre destí. Tu vas fer-ho al marxar a París. Jo ho faig ara, acceptant també una interessant proposta de treball. Ja ho veus, les nostres feines ens porten a altres ciutats, i nosaltres seguim així disfressant una distància que un any enrera no hauríem pogut imaginar.

Mai m'ho vas dir, però sempre he cregut que acceptar la nova feina, malgrat els dubtes que expressaves, va ser per a tu una decisió fàcil. Marxar a París era una excusa formidable per evitar prendre decisions; era deixar interrogants sense respondre; era fugir de nosaltres. Quan feies veure que tenies dubtes només em deies, per justificar-te, que l’oportunitat era molt bona i que no podies deixar-la passar –tenies raó en això, perquè tants anys d’estudi i preparació havien de servir-te d’alguna cosa i, veritablement, aquesta feina era el teu somni. Però també em deies que no volies perdre’m, que no sabries estar sense mi, que jo era l’únic que t’importava. I m’ho vaig creure. Vaig deixar-te marxar perquè et vaig voler creure: et vaig empènyer a marxar perquè creia que no et perdria.

Ara sé que no va ser així, que anar a París per a tu significava no enfrontar-te amb les dificultats que la nostra relació tenia, però t’equivocaves. La complicació de la nostra història la feia senzilla perquè tots dos sabíem, o creiem saber, què volíem. Les nostres vides dibuixaven cercles que es trobaven permetent-nos seguir endavant, acceptant les barreres que no volíem trencar. És clar que tu no vas tenir-ne prou i m’ho vas amagar cercant una distància per poder allunyar-te de mi. Fugies de mi sense saber que de qui no podries fugir era de tu mateix.

No ho volia fer, però ja no ho puc suportar més, necessito saber de què tens por, necessito entendre el teu cruel silenci, ¿què és el que et fa tanta por dir-me? Tots dos necessitem entendre perquè des de fa tants mesos els nostres ulls no es miren, perquè les nostres mans ja no ens acaricien, perquè les nostres olors ja no es barregen fins confondre’s...

¿Te’n recordes? Tots dos teníem el costum d’anar a la mateixa llibreria. Jo em perdia entre les prestatgeries de poesia, tu entre les dels teus estimats clàssics. No ens dèiem res, però poc a poc, a força de coincidir, vam començar a observar-nos, a mirar-nos, a compartir. Mentre jo mirava el preu dels llibres, dubtant amb la targeta de crèdit a la mà si me’ls quedava tots o en deixava algun per a la propera visita, tu sempre adquiries les millors edicions. Em feies enveja, cultivaves un plaer que podies pagar, –si més no això semblava. Agafaves els llibres amb delicadesa, passaves les pàgines amb tanta suavitat que jo em desfeia de tendresa imaginant sentir el tacte dels teus dits sobre la meva pell. Estimaves els llibres, només calia veure la lluentor dels teus ulls quan en prenies un i anaves a la caixa per pagar, orgullós de saber que estaves a punt d’encetar un nou vincle amb la fantasia. Poc a poc vaig començar a fugir dels meus coneguts prestatges per endinsar-me en el teu món. Espiava els teus gustos, copiava les teves adquisicions, i quan arribava a casa, esperava ansiosa que arribés el silenci de la nit per poder seure tranquil•lament a llegir les mateixes pàgines que amb certesa tu també estaries llegint. Eres el meu secret però tu encara no ho sabies.

Aquest callat festeig va durar uns mesos, fins que em vaig sentir tan propera a tu que un dia, mentre pagàvem els nostres llibres, et vaig demanar si et vindria de gust prendre un cafè plegats. No havíem creuat mai cap paraula, però ens havíem travessat amb tantes mirades que ja érem vells coneguts. Tu vas dir que sí, sense dubtar-ho, amb la seguretat que tant m’ha captivat sempre, i amb la dolça veu que tothora m’ha sabut embolcallar. Ens hi vam estar tres hores. Parlàrem de literatura, poesia i música; dels nostres gustos; de les nostres diferents preferències; definíem el plaer de la lectura i el compartíem. Ens vam dir adéu sense haver-nos demanat els nostres noms ni quan ens tornaríem a veure. No ens calia. Va ser dues setmanes més tard, a la nostra estimada llibreria, on ens sentíem senyors d’un espai que les prestatgeries carregades de llibres havien permès fer nostre.

El cafè al sortir de la botiga es convertí en un ritual, fins que no en vam tenir prou. Un dia no anàrem a la cafeteria. Ens venia més de gust passejar. De sobte et vas aturar i em digueres: –“Visc aquí. Vols que pugem?”. Vaig dir-te que sí amb un somriure, i delirant de desig vam pujar les escales. La resta d’aquella inoblidable tarda deixo que la rememoris tu, si és que et veus capaç de suportar la melangia que jo ara mateix sento i que no em permet seguir el relat...

Sento destorbar la teva solitud, trencar el teu aïllament. No puc evitar-ho. Saps que el cercle que es va obrir a la nostra llibreria s’ha tancat amb nosaltres dins. T’ho prego, no me’n facis fora i escolta'm, encara que sigui per darrera vegada. Malgrat el secret que t'has endut i que no em vols desvetllar, avui trencaré la distància que has traçat entre nosaltres per dir-te com em sento des que vas marxar.

Segueixo escoltant música, com sempre m’ha agradat fer, però ara només sóc capaç de deixar-me acompanyar per la tristor que certes peces barroques connoten. Escolto Albinoni, Corelli, Handel... i per descomptat també Mozart; sempre que puc torno a perdre’m en les prestatgeries de poesia de la nostra llibreria; passejo pels mateixos carrers com quan no ho feia sola; i torno a casa sabent que demà serà un dia igual al d’avui i que aquest ha estat el mateix que ahir...

I m’imagino que res va començar entre nosaltres.

I ho faig per fugir de tu, del teu record que a mi també em fa mal i que voldria poder esborrar per sempre si no puc tornar a ser teva. Perquè a París no hi vas anar sol. ¿Ho saps, oi? Quan et vas acomiadar de mi, aquella tarda de diumenge, la que vas deixar enrera no va ser la teva Laura sinó la seva ombra. La Laura que vas estimar te la vas endur, i ara no la saps fer tornar.

I mentre espero que torni, segueixo escrivint contes per a nens, com si el meu cor encara pogués sentir la il•lusió de les fantasies i dels somnis que tants infants esperen de mi, amb l’esperança de tornar a gaudir fent-ho si algun dia puc oblidar la Laura que vaig ser i aprenc a reconèixer l’ombra que es reflexa cada matí al seu mirall.

Si encara en saps, segueix estimant la Laura que et vas endur, potser me la tornaràs algun dia, quan estiguis preparat per a fer-ho.

Jo la seguiré esperant, com vaig fer fins que et vaig conèixer.

Potser ja toca escriure una mica... - 23 Mar 2008 by gemma



Mentre escric, la pila de roba que tinc sobre el sofà esperant que la plegui va prenent diferents formes: no és màgia, és el gat que a partir de certa hora no pot reprimir el seu instint juganer i ara mateix juga ell sol a fet i amagar. No n’aprendré mai. Deixo la roba ben a la vista per si de cas les seves propietàries s’aturen a plegar-la, però a casa no existeix aquesta màgia; si de cas, la de fer créixer la pila de roba i que aquesta prengui moviment (si a més poso música, qui sap, potser agafi una semblança amb les fonts de Montjuïc, ja que el gat de tant en tant hi deixa una pixadeta).

Em vaig examinar. La bona notícia és que ja no he de seguir estudiant més. La dolenta és que no ha pogut ser: prova no superada. La meva mare té una frase “comodín”. És una frase, o un pensament, que utilitza per consolar-se: “Això és que no havia de ser”. Em fa gràcia com la fa anar segons el cas. Els germans ho comentem sovint, perquè ja sabem en quines circumstàncies la dirà. Bé, si li funciona a ella, perfecte! L’efecte col•lateral de la frase és que a mi, sentir-l’hi dir, em fa somriure. I veure-la a ella confortada, m’estalvia algun que altre problema. A mi la frase no em serveix. Si no he aprovat malgrat les hores que m’he passat estudiant crec que ha estat perquè no he gestionat bé aquest estudi. No he estudiat per aprovar, em penso que he estudiat per aprendre, i aquest ha estat el meu error. He passat uns dies una mica “tocada”, no ho puc negar. Però no puc fer-hi res, ara no vull mirar enrera ni pensar en el que ha fallat. Ha passat i prou. Ara a seguir treballant de valent, i quan torni a presentar-se la oportunitat, a intentar-ho de nou.



Ja no hi ha màquines davant de casa, ni tinc llibres sobre la taula. Així doncs, quin serà el tema que em traurà el son ara? Vendre el pis i comprar-ne un altre. Coi, quasi res!

Se m’ha passat pel cap enverinar l’aigua dels gats per tenir un problema menys, però ha estat només un instant, ep! un instant de no res, ho prometo!

Tinc un comprador interessat, un conegut d’una veïna. Així que estic enfeinada traient tota la porqueria que els desgraciats de l’AVE han deixat a casa meva mentre jo estudiava com una desgraciada. Horrorós. Més horrorós del que em pensava. I com que sóc una “pupes”, després de netejar la terrassa, quan anava a fer els vidres, va i el pany de la porta de la terrassa es queda travat, i ara no puc fer els vidres ni obrir la terrassa. I ja em veig una altra vegada immersa en una àrdua batalla amb el “bricolaje del hogar”. Cada vegada que arreglo alguna cosa, em sento Scarlet O’Hara i surto al balcó, alço els punys ben amunt i crido amb totes les meves forces: “Juro que mai més tornaré a arreglar res més!

Però no funciona.



Cinc minuts de pausa - 10 Feb 2008 by gemma



A punt d’acabar de repassar el temari de dret administratiu i empatxada de recursos d’alçada i disposicions administratives, obro el navegador per llegir les històries dels blogs amics.

Fa setmanes que estic tancada a casa. És com si la meva vida succeís dins un vagó de tren, però aturat, i el que veig quan miro per la finestra és el moviment del món que va rodant sense mi. La imatge inversa. Deu ser que ja fa massa temps que no agafo un tren.

Sort que, tot que no he tastat uns calçots amb el seu romesco a la menta, tinc la moral a uns nivells força alts hores d’ara.

És difícil d’explicar l’agradable sensació que m’aporta poder obrir el navegador quan necessito cinc minuts de pausa. Cinc minuts i és com si hagués sortit de casa a prendre aire fresc.

Què hauria estat de les nostres vides sense internet? Com hauria pogut trobar en menys de dos minuts les lleis que necessitava? Com hauria pogut descobrir que la web de la UB hi ha penjats uns quadres molt guapos amb les fases del procediment de contractació administrativa? I dic jo... perquè vaig perdre tant temps a l’agost estudiant amb bolígraf si sempre ho faig tot amb l’ordinador? Vet aquí que he trigat dos mesos en descobrir que la meva concentració ha millorat al 1000% gràcies a la pantalla de 19’’...

Dues setmanes i l’examen. Si tinc sort amb les preguntes, hauré de seguir estudiant. M’esperaran encara unes sis setmanes més d’abstinència de calçots i romesco, metafòricament parlant, és clar. Però valdrà la pena seguir-ho intentant. No em pesa l’esforç que estic fent.

Aisss.... em pesarà que no em surti bé... però com que allunyo de mi qualsevol esborrany de pensament negatiu, segueixo aquí, silenciosa entre vosaltres, llegint-vos cada vegada que necessito cinc minuts de pausa, gràcies al regal de les tecnologies i de les vostres històries, paraules, imatges i sons.




<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>