Visites: 236020

blogs : 492
comentaris : 2794

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

M’invento un somni. Somio que no estic somiant i el somni m’agrada, i somio que no em vull despertar. Somio que tot està tranquil. Somio que em sento a gust amb mi mateixa. Somio que tot està net i brillant, silenciós, amb una música suau –violins i piano-, el paisatge verdós, la brisa alliberadora. Somio que sóc lliure, que no em calen excuses, que ja no me’n queden perquè no les necessito. Somio que m’agrado, que tot al meu voltant em sembla desitjable. Somio que corro per un bosc, entre els arbres, amb els braços oberts i la rialla esclatada. Em somio lleugera, lleugera d’equipatge, alegre com mai m’he sentit. Somio que la meva vida acaba de començar. Somio que jo sóc per fi la que sempre he somiat ser.

Somio que no estic somiant. I no em vull despertar.

Jugaves -la mare t’havia tret el vestit perquè no t’embrutessis- però alguna cosa et va distreure del joc, i el pare que sempre estava atent ho va captar i ho va guardar en el rodet d’una càmera que sempre tenia a punt per a vosaltres.

És el seu primer dia de vacances. Avui no ha de matinar i vol dormir fins que el seu cos digui prou.

Però el telèfon la desperta! El servei tècnic de telefònica l’avisa que passen a mirar la seva avaria. Fa dies que té talls de línia i ahir al vespre va trucar al 1004. Però... coi! per una vegada que el servei tècnic és ràpid... Ella no pot ni articular paraula de tant adormida que està i es lleva disgustada. Es vesteix amb la velocitat que li permet el seu cos adormit per obrir la porta al tècnic amb certa dignitat. Efectivament, no hi ha línia a la caixa on hi ha el telèfon principal i on es connecta l’ordinador. Cal revisar la instal•lació, però la gran prestatgeria plena de llibres ho impedeix. El tècnic se’n va, i ella es queda aclaparada, mirant el munt de llibres que hi ha en aquells prestatges, pensant com s’ho farà ella sola per desmuntar el moble i separar-lo de la paret. El seu primer dia de vacances i aquella calor ofenosa d’agost...

Tot el dia traginant. Ha aconseguit buidar el moble, desenganxar-lo de la paret, netejar el munt de porqueria acumulada al darrera, fer del caos de llibres i caixes amb papers un caos endreçat de torres ben apilades. Ha aconseguit treure’s la pols de les mans, del nas, i ara cal esperar que demà el tècnic torni a donar-li el bon dia per trobar el punt feble de la instal•lació.

I llavors... llavors ho recorda... Llavors recorda que l’any passat també va començar les vacances endreçant la pols dels mateixos llibres, la pols que els treballadors que soterraven la via de l’AVE estaven fent. Però el que més mal li fa és recordar que fa uns mesos... fa uns mesos ella va fer un forat a la paret amb el taladro i es va quedar sense línia al telèfon perquè el taladro (que no ella) va tallar el fil telefònic de l’altra banda de la pared! És clar! Ara ho entén! Els talls de línia són per això! Ella no els deuria haver empalmat correctament, o amb el pas dels mesos s’han anat desempalmant...o sigui que... segons com bufa l’aire, ella té línia i connexió d’internet o no...

I la prestatgeria? I totes aquestes piles de llibres? I tot l’enrenou de la sala? I el seu primer dia de vacances?

Bé, doncs el segon dia de vacances arriba el tècnic i ella li diu amb careta de bona nena que ja ho veu, que ja té el moble separat de la paret, però que ella creu que el problema està al dormitori... on hi ha un cable que ella va tallar amb el taladro sense voler, o més ben dit, que el taladro va tallar sense voler ella. El tècnic es posa content perquè ara sap que l’avaria es podrà resoldre en un plis plas!

Però ella... ella es queda amb línia telefònica i connexió d’internet, però amb un munt de feina en el seu segon dia de vacances, perquè ara... mentre escriu aquest post sap que quan el deixi penjat al seu blog no podrà defugir la realitat: haurà d’enfrontar-se a la trista veritat de tornar a muntar el moble de quatre peces que ella ahir va descargolar, acabar-lo de netejar (ja posats...), i tornar a decidir en quin ordre col•locar el munt de llibres i papers que hi havia posats.

Potser, qui ho sap, aprofiti per llençar alguna cosa... així si mai aconsegueix vendre el seu pis la mudança sigui més senzilla...

Parlen entre rialles amb la cervesa a la mà. Han pagat la consumició: “Són quatre euros”, ha dit la cambrera, mentre deixava les copes sobre la taula. S’han trobat a primera hora de la tarda, sense cap objectiu concret, per passar unes hores juntes, xerrar i sortir de la rutina.

Regiren el que porten dins la bossa. Comparen el seu contingut. És sorprenent a vegades el que una dona pot dur dins la bossa. Les coses comunes: mòbil, moneder, claus, agenda, bolígraf, targeta de bus, tabac, encenedor. Les que no: pinta llavis, gelocatil, raspall de dents, mòbil d’empresa, targeta d’accés a l’empresa, llibre de sudokus, botella d’aigua, got de vidre, aparell de telèfon (model gòndola, color vermell, actualment ja descatalogat). Objectes diferents, alguns inversemblants. Cada cosa una explicació, un motiu, per difícil que pugui semblar.

Riuen comentant el contingut de les bosses. També ho fan parlant dels aparadors que han mirat i dels venedors als que han consultat preus i talles. També riuen dels venedors absents.

Riuen pensant que aquesta calorosa tarda de finals de juliol s’han sentit una mica Thelma i Louise.

Es miren els peus. Oi que són maques les sabates?

No tinc còpia del meu blog, ni tinc el meu blog imprès.

El meu blog penja d’un servidor que no és meu, perquè el meu blog me’l van regalar (jo no sabia què era un blog i de sobte en tenia un per omplir).

Sé que qualsevol dia puc quedar-me sense blog, perquè poden passar moltes coses. Per exemple, que el nexe virtual amb el servidor propietari desaparegui per causes sobrevingudes.

Però ara ja és massa tard per imprimir el blog: 448 posts i 2.547 comentaris és un material excessiu per plantejar-me ara imprimir el blog. Massa tard per plantejar-me tenir una còpia en paper de tot el que han representat aquests 448 escrits i aquests 2.547 comentaris. Hi ha moments en els que lamento no haver-ho fet des d’un inici. Però sóc així, gens metòdica, impulsiva, i el temps passa i quan me n’adono ja tinc 448 posts i un blog farcit de retalls de la meva vida. D’una etapa de la meva vida que encara no he resolt.

El meu blog té una data de caducitat, per força, malgrat que ha estat i és encara una eina imprescindible en el meu dia a dia.

Qui em coneix sap que sóc una dona molt extravertida però en aquesta etapa de la meva vida el blog és el principal mitjà pel qual em relaciono amb els altres. Però un dia hauré d'esforçar-me a fer-ho d'una altra manera.