Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Llegint... - 18 Apr 2004 by gemma




Durant un temps quasi no vaig llegir.

La meva primera revolta va ser tornar a fer-ho. -“Mamà!”. Aquest era el so que escoltava cada cop que tenia un llibre entre les mans. Al principi, pacientment posava el punt de llibre en la pàgina, tancava el meu tresor i m’aixecava. Un puzzle dalt d’una prestatgeria, un vestit de la barbie perdut, el suc de fruita vessat sobre la taula... Ara, la que encara em reclama sovint ja ho ha après i com sap que em costa més aixecar-me i deixar el que estic fent, em diu: -“És important!”. La meva revolta no va ser fàcil. En aquells temps, fins i tot vaig arribar a sortir de casa per anar a llegir en alguna cafeteria. Sola i tranquil•la. Reivindicava el meu espai. Va costar, però va valer la pena.

Aquest vespre he començat un nou llibre.

És gruixut, com a mi m’agraden els llibres. M’acompanyarà uns quants dies, 673 pàgines. “Middlesex”, de Jeffrey Eugenides. No acostumo a comprar-me llibres el dia de St. Jordi. Sí que en regalo a les meves filles. Però els llibres m’agrada comprar-los quan em sento atreta per algun títol. Sigui perquè me l’han recomanat, perquè he llegit alguna crítica, o perquè els meus ulls s’han aturat en un llibre concret qualsevol tarda en la que decideixo perdre’m entre les prestatgeries d’una llibreria. Com altres coses, no m'agrada fer les coses perquè toca, sempre que puc, intento que el desig sigui el motor per fer-les.

Uhmmmm..... vaig a encetar el següent capítol.

Plou - 16 Apr 2004 by gemma




O jo he canviat o la puja no és la mateixa. Abans no suportava els dies grisos i amb pluja. Ara en canvi els trobo atractius. Les sabates mullades, la caputxa al cap, les mans a les butxaques i passejar amb la vista fixada al terra per no enfonsar els peus en cap bassal. O sí... Quedar-se a casa i sentir el batec de la pluja a les finestres. Mirar per la finestra i veure que la pluja sembla haver-ho aturat tot. M’agrada la irrupció de la pluja desbaratant l’ordre de la monotonia, la uniformitat de la llum grisenca, els canvis que anuncien l’arribada de la turmenta, la calma del després, el capgirat moviment que la pluja genera. Descobrir que les coses canvien sovint és només la descoberta del teu propi canvi. Perquè no suportava la pluja abans? Perquè m’atrau tant ara? No importa el perquè. Hi ha moltes més coses que ara m’atrauen i en temps passats em molestaven. El que m’importa és confirmar dia a dia que la vida és moviment, transformació, mudança. Abraçar les mutacions com a signes de la fermesa amb la que vivim.

Si plou aquest vespre... tindré mandra d’anar al cinema wassat?


wink

Mama! No puc dormir!! - 15 Apr 2004 by gemma




- Mama! No puc dormir!!
- Ja has comptat ovelletes?
- No...
- Doncs fes-ho. Sempre funciona.
- A mi no!
- No? Com les comptes?
- És que a mi, les ovelletes no em salten la tanca... Cauen i s’apilonen!
- Doncs fes-les passar per sota de la tanca...
- No... la tanca es trenca sempre...
- No pot ser... A mi sempre em funciona, i gairebé sempre només n’arribo a comptar quinze... perquè quan arriba la que fa setze ja m’he adormit. A veure, tanca els ulls, t’explicaré com les compto jo les ovelletes.
- D’acord...
- Veus un prat verd, amb margarides blanques, fent un turonet. El veus?
- Sí...
- No és una fotografia, és un dibuix.
- Sí...
- I les ovelletes, les veus arribar?
- Sí...
- Són com aquelles d’aquell joc de l’ordinador, recordes?
- Sí...
- La tanca està al mig del turonet, d'acord?
- Sí...
- Vinga, doncs comencem a comptar.
- 1,2,3,5,6,7...
- Ep! No tan depressa! No m’estranya que s’apilonin i no puguin saltar la tanca! A veure, per quin costat arriben les teves ovelletes?
- Per la dreta...
- Òndia, les meves arriben per l’esquerra... Arriben, salten i desapareixen. Tornem-ho a provar. 1....2....3....
- 4, 5, 6, 7, 8, 9
- No tan ràpid! Abans de saltar fan tres passes!
- Les meves no....
- Intenta que facin les tres passes.... segur que salten millor... Fixa’t amb les meves ovelletes... estigues atenta... Arriben... fan tres passes i alehop! ja ha saltat la tanca la primera! Vinga... 1... 2... 3...
- ...4 ...5 ...6 ...7 ...8 ....9 .....10 .......11 ....... 12........ 13.......... 14.............. 15......... ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ




Records de xocolata... - 14 Apr 2004 by gemma




Recordo que fa uns anys vaig passar la Setmana Santa al poble. Tots els germans anaven passant, i la meva mare i jo havíem de fer les mones que cada padrí havia de regalar. Tres eren “encàrrecs”, i la quarta era per menjar-la plegats a casa. Quatre fornades, i quatre guarniments, tots diferents. Volíem lluir-nos-hi! Vam començar a guarnir mones després de sopar. Quan anàvem per la tercera, crec que ja estàvem borratxes de xocolata, mantega i melmelada. A les 00.30 h., just quan havíem d’iniciar el darrer guarniment, de sobte ens vam mirar. Sense creuar paraula, ens vam adonar de l’empatx que teníem i com n’estàvem de cansades ja d’estar a la cuina, i amb els dits plens de xocolata, amb la pica plena d’estris per rentar, vam esclatar a riure i no podíem parar. La cuina es va omplir de gent que volia saber què passava, i nosaltres rèiem més encara al comprovar que ningú comprenia que la causa de les rialles era el nostre estat etílic. Perquè us ho puc assegurar: la xocolata emborratxa!

….pssssssssss - 14 Apr 2004 by gemma




…… entre nosaltres… aquesta setmana no hi ha comunicat de la balança... no he anat a la cita setmanal amb la dietista. Però no patiu... que malgrat les vacances no he agafat pes. Potser tampoc n’he perdut...

Aprofitaré per explicar-vos la preocupació de la meva filla petita. Em diu que no m’aprimi que llavors em quedaré flàccida. No se pas d’on ho ha tret. No recordo que hagi tingut cap experiència al respecte ella. Potser és que ja em veu prou guapa... o potser perquè recorda altres intents meus de perdre pes, tots ells envoltats d’ansietat i sacrifici. Qui ho sap. Aquesta vegada he esperat fins a estar segura que l’experiència del règim no seria desagradable.

Tenir dues filles resulta força dur a vegades. Ja se sap, les mares i les filles no sempre s’avenen prou, però el cert és que quan estem de bones (i a vegades fins i tot quan no) tenim força complicitat. A vegades, fins i tot sembla que m’estimin (“mama, totes les meves companyes del cole diuen que ets la mare més guapa”, i això dit per una noia de 16 anys no és cap conya!). La petita és molt llaminera, i em va dir que no tornés a comprar “nocilla”, que així jo no tindria temptacions (i de pas, és clar, ella tampoc). Aquest any, ella no ha volgut tenir mona, es fa gran, i me n’he alegrat perquè sempre acabava jo menjant la mona, tota sencereta, de mica en mica, cada dia un neguit (feia durar el patiment uns tres dies), cada dia un “avui ni la toco”, però sempre la trobava allà dins, a la nevera entre l’enciam i l’ampolla de llet, sense plomes i amb el forat de la crema que havia anat a parar als peus del ninot de xocolata.

Hores d’ara ja sabeu que sóc llaminera. La cuina m’agrada poc, però fer pastissos... m’encanta. La filla llaminera també és bona pastissera. Quan està avorrida em demana de fer-ne. Em deixa la cuina feta un fàstic, i si veu que apropo el dit al pot amb restes de xocolata... em diu: “Mamaaaa.......” ( wassat un d’aquells moments en la que s’inverteixen els papers... sort que no fem pastissos sovint).

Sort que no direu a ningú que avui he fet "campana" i no he anat a la dietista... wink

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 Següents >>