Visites: 236020

blogs : 492
comentaris : 2794

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Diumenge de descans total. Pel matí, mandres al llit, sense hora per llevar-me. Al migdia, dinar ràpid: espaguettis i carn a la planxa. Migdiada d’aquelles de tirar-se al sofà i sense adormir-se mirar la pel•lícula estúpida, sense mirar-la. Crispetes i puzzle. Sis mesos després d’haver estar intentant acabar un puzzle de 1000 peces, hem decidit desfer-lo. Impossible d’acabar aquell cel, 940 peces col•locades, i 60 pinzellades de cel fent resistència total. Doncs apa! ara us quedareu a la capsa!

Però com que som com som, n’hem començat un de 2000 peces!! Tot just estem acabant el marc. Si ho aconseguim, l'enrotllarem amb la tela que ens acaba de regalar la meva germana, i el guardarem pel proper diumenge de “descans total” que se’ns presenti.

Hauria de ser dissabte. Demà no tornaria a ser dilluns...


(Em diu la gran: "T'he descobert! Ja sé on vas anar ahir!!". "Sí? Ón vaig anar?". "Vas anar a dinar amb gent jove!!")

Són les vuit. He d’anar a comprar el sopar, no he descongelat res, no tinc pa, així que si no vull acabar trucant unes pizzes… potser que m’espavili!

Fa tres hores que no faig res. Llegeixo blogs, escolto Trivalistes (demà Carlinhos Brown al Passeig de Gràcia!!). Vaguejo.

Pensant en la mandra que aquesta tarda he exercitat, recordo un llibre. La millor descripció de la indolència que crec que es pugui llegir! Clar que tampoc és un tema massa corrent com per escriure’n una novel•la, tot i que n’haguem patit tots, alguna vegada, un atac irreversible...(i dic jo que el que estigui lliure de culpa tiri la primera pedra!)

“Oblómov”, d’Iván A. Goncharov. Alba Editorial. No puc resistir la temptació de transcriure la cinquena frase de la pàgina 23:

"-No se acumulará –le interrumpió Oblómov-, no habrá motivo".

Vès quina tonteria això de les pàgines. Però posats a fer, transcric un petit fragment perquè us feu una idea que la meva mandra no té la mateixa dimensió que la que domina el personatge literari recreat per Goncharov:

"Tan pronto com despertó tuvo la intención de levantarse en el acto, lavarse y, una vez tomado el té, reflexionar largamente y tomar algunas decisiones, anotarlas y, en general, ocuparse del asunto con toda la atención debida.
Permaneció acostado una media hora más, atormentado por estos propósitos, pero pensó que tendría tiempo de hacerlo después del té y que éste podría tomarlo en la cama como siempre, ya que nada le impedía pensar acostado.
Y así lo hizo. Una vez tomado el té, se incorporó en el lecho y al punto estuvo de levantarse; sin dejar de mirar hacia las zapatillas empezó, incluso, a bajar una pierna en dirección a ellas, pero la volvió a encoger de inmediato."



(Ja no arribo a temps... ja m’hauran tancat la botiga... De fet... segurament no tenia cap intenció de sortir de casa... )

Per fi sol! Tots el trobàvem a faltar. Llàstima passar el dia reclosos a la feina. Aquesta tarda un passeig tranquil, encara podré sentir-lo.

No sé si a vosaltres us passa. Hi ha una hora màgica quan fa sol i tenim l'horari d'estiu. És aquell precís moment que el sol comença a fer el seu camí per amagar-se. Tinc molt present aquest moment quan ja és estiu i estic fora de la ciutat. Diria que comença a tres quarts de 7 i dura fins que el sol està ja a punt d'amargar-se. Si tinc la sort d'estar a la platja, o a la muntanya en un espai obert, ampli, amb horitzó, s'apodera de mi una sensació que em costa descriure, però que em resulta d'una bellesa insòlita. Sento pau, m'allunyo de tot a l'hora que allò que els meus ulls miren, sota aquella llum, pren formes i tons diferents. Formes i tons que tornaran al seu estat natural just quan aquella llum desaparegui. A vegades aquesta sensació només la sento un instant, uns breus minuts, però en tinc prou.

M'agrada anar a mirar el mar just quan s'apropa l'hora. A vegades fins i tot només per això agafo el tren i m'hi acosto. Miro l'horitzó. Estic en silenci. I amb recança, quan el rellotge m'avisa que ja no em queda temps, torno a la realitat del soroll i el moviment que la monotonia ens imposa.

No ho havia fet mai, i per primer cop avui he anat pel carrer amb barret. Cansada d’anar tot el dia amb el paraigua, em vaig comprar un barret a “todo a cien”. Sempre hi ha una primera vegada. Em feia gràcia. Anava jo tota cofoia pel carrer, com si estigués rodant un anunci, o millor l’escena d’una pel•lícula: dia plujós, noia passejant sola per un carrer de Ciutat Vella, no sap que el noi no pot deixar de pensar en ella, ignora que quan ell la trobi correrà tot xop fins abraçar-la, el barret caurà a terra, la pluja li mullarà els cabells (moment musical, travelling circular –no sé si és diu així...-, primer pla dels seus rostres, somriure “profident”...).

Bé, el que us volia explicar és que sempre he pensat que la gent gran, quan ja es gran, perd el sentit del ridícul. I em refereixo a gent gran de la dels anuncis de la tercera edat, o no, millor no, que la dels anuncis també somriu i es feliç. Més aviat em refereixo a aquella gent gran que no es talla ni un pèl al bus perquè els deixis lliure el seient, o els que t’expliquen la seva vida enmig de la cua del peix, o aquells que prenen la pilota a una colla de vailets perquè quasi han perdut l’equilibri només de pensar que la pilota se’ls podia creuar entre les cames, tot i que ho han pensat quan encara la distància que separava les seves cames de la pilota era de vint metres.

Però el que us volia dir és que jo avui, al tornar a casa, m’he creuat pel carrer amb la meva filla i una amiga, i quan m’han vist amb el barret, han girat cua de la vergonya que els ha fet veure’m. I això que estic mona amb barret!. He pensat que als setze anys nosaltres també teníem molta vergonya, sobretot si es tractava dels pares. I llavors m’he adonat que potser, si avui he anat per primer cop pel carrer amb barret, potser era símptoma que jo també començava a fer-me gran i ja no tenia sentit del ridícul.

Però jo em veig mona amb barret, així que no deu ser això.

No, segur que no ho és. Perquè a més, jo encara sóc una nena. Segurament avui he anat amb barret per si de cas el noi de la pel•lícula em trobava i corria sota la pluja per abraçar-me. El barret em cauria a terra, jo quedaria xopa, però ¿oi que no m’importaria?

(Casum... ara no se m’acut quina música sonaria de fons...)

M’agraden. Vermelles. Lluentes. Dolces a la meva boca.

En temps passats, cada any anava un cap de setmana a collir-ne. Feia un temps magnífic sempre. Les pluges d’abril quedaven lluny, els darrers freds de maig eren ja oblidats. Enfilada a l’arbre, galleda al braç, les prenia amb molta cura. Les que quedaven aparellades sempre anaven a les orelles fent d’arracades. Era una broma que fèiem des de sempre, petits i grans.

Aquelles eren les millors cireres que mai he menjat. Ara, tot i que no tenir-ne, quasi mai en compro. No oblido la seva dolçor, i les del mercat em deceben sempre.

Enyoro aquelles cireres. Com també moltes altres coses, i els records que ara, mentre escric, evoco, són tan dolços com aquelles cireres vermelles que jo prenia entre les fulles verdes.