Visites: 236020

blogs : 492
comentaris : 2794

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Surto de la feina. Sóc a la parada de l’autobús, davant del mar i s’aixeca vent. He plegat d’hora i tinc tota la tarda lliure. Mentre espero el bus observo, amb calma, el que m’envolta. De sobte, la meva mirada atura una imatge en moviment: el vent fa que la fulla d’un arbre vaig amunt i avall, a poca distància del terra mentre un gatet juganer intenta agafar la fulla. Fulla i gatet fent saltirons.

M’encanta. El regal d’un instant que m’ha semblat poesia.

Hi ha un dret que podem perdre en morir: el dret a la intimitat. Ets mort i algú envaeix el teu espai, toca les teves coses, llegeix els teus papers, obre les teves caixes, regira i trasbalsa potser els teus secrets. Finalment, qui ho sap, en el millor dels casos ho esborra.

Morir de sobte és una putada. La gent diu “quina sort, no ha patit” però jo penso que és el moment més importat i definitiu de la vida, el tancament del cercle, i per més dolorós que sigui el comiat, hem de tenir l’oportunitat d’acomiadar-nos. Fins i tot de nosaltres mateixos. El meu amic no va poder fer-ho, va morir sobtadament, i les circumstàncies van fer que tots els seus objectes personals anessin a parar a mans de qui no se l’estimava. Pensar que la seva intimitat va ser profanada em va fer mal.

Darrerament he pensat en tot això i he cregut que necessitava trobar una persona a qui demanar que vetllés per la meva intimitat si es dóna el cas que moro sense tenir temps d’acomiadar-me de mi. No tinc grans secrets, potser només petites anècdotes; guardo papers absurds dels quals només jo en conec el significat. Però me n’adono que per a mi és important saber que si marxo d’aquest món sense tenir temps d’acomiadar-me podré fer-ho tranquil•la perquè algú ho estarà fent per mi.

Encara no ho he fet, però en sento afortunada de saber que tinc una amiga a qui podré demanar-li-ho.

Totes les vacances vaguejant, i ara que ja treballo em “poso” les piles. Potser és normal. Potser les vacances són per vaguejar. Però és que jo he vaguejat de veritat: no he fet res de res. I aquest cap de setmana, el primer cap de setmana des que treballo he fet dues de les coses que volia fer durant les vacances: actualitzar el full excel de les despeses de casa i posar en ordre els CDs amb les gravacions d’escenes familiars de fa un munt d’anys.

El resultat de la primera cosa és estrany: sembla ser que en aquests vuit mesos del 2008 he tingut més despeses que ingressos. Així doncs... faig màgia? Potser sí... O potser el meu full excel és una bajanada que només em serveix d’excusa per mirar un per un els rebuts del banc i altres papers i ser conscient de certes despeses que es desmarquen de tant en tant. No ho sé... Faig el full excel des del segle passat... des dels anys 80. No ha arribat el moment de deixar de fer-ho. Potser un dia el full excel em digui que tinc més ingressos que despeses!!!! Si això passa, voldrà dir que moltes coses han canviat, però que segueixo sent fidel al meu full excel!

La segona cosa està resultant complicada. Quan vaig dur els videos perquè me’ls passessin a DVD no sé quin lio es van fer, però se’l van fer. I ara el lio el tinc jo. Avui, per exemple, visionava un DVD i després d’una escena en la que surto filmant la meva filla gran amb la varicela i on estic embarassada de la meva segona filla, surt la petita amb un anyet menjant-se ella soleta un iogurt i dient papa i mama amb tota la cara blanca de iogurt. Faltaven dos anys perquè ella pogués menjar-se un iogurt tota soleta! Què ha passat? Quan vaig dur les cintes a la botiga tot estava ordenat, cada nena a la seva cinta!

Vaig aconseguir que el pare de les filles pagués la mitat del cost de passar les cintes a DVD (és una pasta!). No he aconseguit mai que pagui una despesa de metges de les filles, ni les ulleres, ni la ortodòncia, ni la pensió de la filla a partir dels seus 18 anys malgrat no treballar ni estudiar. Però mira, això de les cintes sí que ho va voler compartir! I ara, amb tot aquest embolic de filles barrejades en cintes on no han de sortir, encara no li he passat els DVDs! O sigui que aquesta tarda, sigui com sigui, acabaré d’endreçar-ho. Ja fa massa temps que tinc això pendent, i m’ho està reclamant, i per una vegada que paga alguna cosa... no voldríem que s’enfadés, no us sembla?

Així que, resumint, després de vaguejar totes les vacances, en un cap de setmana hauré fet un parell de deures pendents que tenia.

Això de treballar, trobo que posa les piles...