Visites: 180050

blogs : 484
comentaris : 2762

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Hi ha un dret que podem perdre en morir: el dret a la intimitat. Ets mort i algú envaeix el teu espai, toca les teves coses, llegeix els teus papers, obre les teves caixes, regira i trasbalsa potser els teus secrets. Finalment, qui ho sap, en el millor dels casos ho esborra.

Morir de sobte és una putada. La gent diu “quina sort, no ha patit” però jo penso que és el moment més importat i definitiu de la vida, el tancament del cercle, i per més dolorós que sigui el comiat, hem de tenir l’oportunitat d’acomiadar-nos. Fins i tot de nosaltres mateixos. El meu amic no va poder fer-ho, va morir sobtadament, i les circumstàncies van fer que tots els seus objectes personals anessin a parar a mans de qui no se l’estimava. Pensar que la seva intimitat va ser profanada em va fer mal.

Darrerament he pensat en tot això i he cregut que necessitava trobar una persona a qui demanar que vetllés per la meva intimitat si es dóna el cas que moro sense tenir temps d’acomiadar-me de mi. No tinc grans secrets, potser només petites anècdotes; guardo papers absurds dels quals només jo en conec el significat. Però me n’adono que per a mi és important saber que si marxo d’aquest món sense tenir temps d’acomiadar-me podré fer-ho tranquil•la perquè algú ho estarà fent per mi.

Encara no ho he fet, però en sento afortunada de saber que tinc una amiga a qui podré demanar-li-ho.

Totes les vacances vaguejant, i ara que ja treballo em “poso” les piles. Potser és normal. Potser les vacances són per vaguejar. Però és que jo he vaguejat de veritat: no he fet res de res. I aquest cap de setmana, el primer cap de setmana des que treballo he fet dues de les coses que volia fer durant les vacances: actualitzar el full excel de les despeses de casa i posar en ordre els CDs amb les gravacions d’escenes familiars de fa un munt d’anys.

El resultat de la primera cosa és estrany: sembla ser que en aquests vuit mesos del 2008 he tingut més despeses que ingressos. Així doncs... faig màgia? Potser sí... O potser el meu full excel és una bajanada que només em serveix d’excusa per mirar un per un els rebuts del banc i altres papers i ser conscient de certes despeses que es desmarquen de tant en tant. No ho sé... Faig el full excel des del segle passat... des dels anys 80. No ha arribat el moment de deixar de fer-ho. Potser un dia el full excel em digui que tinc més ingressos que despeses!!!! Si això passa, voldrà dir que moltes coses han canviat, però que segueixo sent fidel al meu full excel!

La segona cosa està resultant complicada. Quan vaig dur els videos perquè me’ls passessin a DVD no sé quin lio es van fer, però se’l van fer. I ara el lio el tinc jo. Avui, per exemple, visionava un DVD i després d’una escena en la que surto filmant la meva filla gran amb la varicela i on estic embarassada de la meva segona filla, surt la petita amb un anyet menjant-se ella soleta un iogurt i dient papa i mama amb tota la cara blanca de iogurt. Faltaven dos anys perquè ella pogués menjar-se un iogurt tota soleta! Què ha passat? Quan vaig dur les cintes a la botiga tot estava ordenat, cada nena a la seva cinta!

Vaig aconseguir que el pare de les filles pagués la mitat del cost de passar les cintes a DVD (és una pasta!). No he aconseguit mai que pagui una despesa de metges de les filles, ni les ulleres, ni la ortodòncia, ni la pensió de la filla a partir dels seus 18 anys malgrat no treballar ni estudiar. Però mira, això de les cintes sí que ho va voler compartir! I ara, amb tot aquest embolic de filles barrejades en cintes on no han de sortir, encara no li he passat els DVDs! O sigui que aquesta tarda, sigui com sigui, acabaré d’endreçar-ho. Ja fa massa temps que tinc això pendent, i m’ho està reclamant, i per una vegada que paga alguna cosa... no voldríem que s’enfadés, no us sembla?

Així que, resumint, després de vaguejar totes les vacances, en un cap de setmana hauré fet un parell de deures pendents que tenia.

Això de treballar, trobo que posa les piles...

M’invento un somni. Somio que no estic somiant i el somni m’agrada, i somio que no em vull despertar. Somio que tot està tranquil. Somio que em sento a gust amb mi mateixa. Somio que tot està net i brillant, silenciós, amb una música suau –violins i piano-, el paisatge verdós, la brisa alliberadora. Somio que sóc lliure, que no em calen excuses, que ja no me’n queden perquè no les necessito. Somio que m’agrado, que tot al meu voltant em sembla desitjable. Somio que corro per un bosc, entre els arbres, amb els braços oberts i la rialla esclatada. Em somio lleugera, lleugera d’equipatge, alegre com mai m’he sentit. Somio que la meva vida acaba de començar. Somio que jo sóc per fi la que sempre he somiat ser.

Somio que no estic somiant. I no em vull despertar.

Jugaves -la mare t’havia tret el vestit perquè no t’embrutessis- però alguna cosa et va distreure del joc, i el pare que sempre estava atent ho va captar i ho va guardar en el rodet d’una càmera que sempre tenia a punt per a vosaltres.

És el seu primer dia de vacances. Avui no ha de matinar i vol dormir fins que el seu cos digui prou.

Però el telèfon la desperta! El servei tècnic de telefònica l’avisa que passen a mirar la seva avaria. Fa dies que té talls de línia i ahir al vespre va trucar al 1004. Però... coi! per una vegada que el servei tècnic és ràpid... Ella no pot ni articular paraula de tant adormida que està i es lleva disgustada. Es vesteix amb la velocitat que li permet el seu cos adormit per obrir la porta al tècnic amb certa dignitat. Efectivament, no hi ha línia a la caixa on hi ha el telèfon principal i on es connecta l’ordinador. Cal revisar la instal•lació, però la gran prestatgeria plena de llibres ho impedeix. El tècnic se’n va, i ella es queda aclaparada, mirant el munt de llibres que hi ha en aquells prestatges, pensant com s’ho farà ella sola per desmuntar el moble i separar-lo de la paret. El seu primer dia de vacances i aquella calor ofenosa d’agost...

Tot el dia traginant. Ha aconseguit buidar el moble, desenganxar-lo de la paret, netejar el munt de porqueria acumulada al darrera, fer del caos de llibres i caixes amb papers un caos endreçat de torres ben apilades. Ha aconseguit treure’s la pols de les mans, del nas, i ara cal esperar que demà el tècnic torni a donar-li el bon dia per trobar el punt feble de la instal•lació.

I llavors... llavors ho recorda... Llavors recorda que l’any passat també va començar les vacances endreçant la pols dels mateixos llibres, la pols que els treballadors que soterraven la via de l’AVE estaven fent. Però el que més mal li fa és recordar que fa uns mesos... fa uns mesos ella va fer un forat a la paret amb el taladro i es va quedar sense línia al telèfon perquè el taladro (que no ella) va tallar el fil telefònic de l’altra banda de la pared! És clar! Ara ho entén! Els talls de línia són per això! Ella no els deuria haver empalmat correctament, o amb el pas dels mesos s’han anat desempalmant...o sigui que... segons com bufa l’aire, ella té línia i connexió d’internet o no...

I la prestatgeria? I totes aquestes piles de llibres? I tot l’enrenou de la sala? I el seu primer dia de vacances?

Bé, doncs el segon dia de vacances arriba el tècnic i ella li diu amb careta de bona nena que ja ho veu, que ja té el moble separat de la paret, però que ella creu que el problema està al dormitori... on hi ha un cable que ella va tallar amb el taladro sense voler, o més ben dit, que el taladro va tallar sense voler ella. El tècnic es posa content perquè ara sap que l’avaria es podrà resoldre en un plis plas!

Però ella... ella es queda amb línia telefònica i connexió d’internet, però amb un munt de feina en el seu segon dia de vacances, perquè ara... mentre escriu aquest post sap que quan el deixi penjat al seu blog no podrà defugir la realitat: haurà d’enfrontar-se a la trista veritat de tornar a muntar el moble de quatre peces que ella ahir va descargolar, acabar-lo de netejar (ja posats...), i tornar a decidir en quin ordre col•locar el munt de llibres i papers que hi havia posats.

Potser, qui ho sap, aprofiti per llençar alguna cosa... així si mai aconsegueix vendre el seu pis la mudança sigui més senzilla...