Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Potser un brill d'esperança - 05 Jan 2009 by gemma



-Mamà, puc dormir amb tu?

El soroll de la seva ràdio no em deixa dormir. S’ha pres un diazepan i ja no la sento tosir. Potser ja dorm. Mentre tant, jo m’he desvetllat. Aviat farà 21 anys i té por de dormir sola.

Recordo la nena petita que era, silenciosa i tranquil•la, fins que van aparèixer els primers símptomes que alguna cosa no anava prou bé. Petits senyals que jo apreciava, però que mai semblaven importants als ulls dels altres. La seva obsessió per rentar-se les mans, aquelles manetes petites que havia de rentar-se tot sovint sense eixugar-se-les a la tovallola perquè la tovallola potser estaria bruta; aquell mal de cap insistent que apareixia sempre al vespre, just quan era l’hora d’apagar els llums; aquells plors a l’hora de bufar les espelmes, just quan tothom li cantava “Per molts anys!”; aquella mania a posar els tovallons a taula sempre d’una manera determinada; aquella dificultat per vestir-se que va fer que tot un curs es vestís amb el mateix jersei que jo rentava cada vespre...

Recordo la nena petita que era, tant bonica i dolça, tant llesta i eixerida. Fins el dia en què van arribar el descontrol, la fúria, l’angoixa insuportable, la violència, aquelles llàgrimes que no sortien i es convertien en crits. La meva nena petita explotava de dolor. Un dolor que jo no podia apaivagar i que m’arrossegava amb ella, i que em feia vessar totes les llàgrimes que a ella li cremaven per dins i que només sabia treure fora a través de la ràbia.

Tres especialistes, i cap resultat. Tres intents perduts. Quatre anys en els que els símptomes eren cada vegada més difícils de suportar. Una corda que podia trencar-se en qualsevol moment i que jo anava afluixant per no perdre-la. La incomprensió dels altres. La nostra solitud, el nostre dolor, la nostra por.

La meva nena petita ja és una dona. Una dona fràgil sota una aparença de duresa implacable. Un nou intent d’ajuda i un primer diagnòstic. El rebuig a la medicació, i novament la caiguda. Però aquest cop jo no vaig estar disposada a què m’arrossegués amb ella. Vaig comprendre que només podia ajudar-la sent implacable davant el seu dolor. Un esforç terrible, perquè el seu dolor em cremava per dins.

I van arribar les autolesions, l’alcohol, els accidents amb la moto. Com més dolor sentia, més mal es feia, però jo feia veure que no podia comptar amb mi per recollir les seves despulles, m’havia de mostrar inflexible, inalterable a la seva sang, als seus ofecs, a les seves visites a urgències. Ho aguantava i resistia perquè ella només em tenia a mi, i si jo em donava per vençuda, ella es perdria per sempre.

Finalment, la meva falsa indiferència va fer que volgués ajuda d’un especialista. Sis anys tard, però potser encara a temps. Medicació i diagnòstic, i per fi capacitat per raonar, per parlar, malgrat la por que l’amara i tota la feina que té per endavant.

Un brill d’esperança, una lleugera confiança que alleugereix tant esforç, enmig d’un dolor encara present.

Gener - 01 Jan 2009 by gemma




El primer dia del mes, de l'any, i de la resta de les nostres vides.

El començo lluny de la meva rutina, acompanyada per la generositat de bons amics, sense rellotge, sense presses, amb bon menjar i moltes coses a compartir. Dos gossos em demanen carícies a cada instant. El concert de Cap d’Any ja s’ha acabat i el dinar comença a fer-se.

Un dia d’hivern, càlid i serè. Com vull viure la resta dels meus dies.




Homenatge a Joan Brossa - 30 Dec 2008 by gemma



Bones Festes a TOTHOM!!! - 25 Dec 2008 by gemma





Moments... - 27 Nov 2008 by gemma



Surto de la feina. Sóc a la parada de l’autobús, davant del mar i s’aixeca vent. He plegat d’hora i tinc tota la tarda lliure. Mentre espero el bus observo, amb calma, el que m’envolta. De sobte, la meva mirada atura una imatge en moviment: el vent fa que la fulla d’un arbre vaig amunt i avall, a poca distància del terra mentre un gatet juganer intenta agafar la fulla. Fulla i gatet fent saltirons.

M’encanta. El regal d’un instant que m’ha semblat poesia.


<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>