Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Odissea? No pas. O sí? - 07 Jun 2005 by gemma



8,50 h. Dreta a la parada del Bus. Avui vas tard, però confies que el bus arribi puntualment al cap de 10 minuts. El trajecte és d’uns 20-25 minuts. No cal patir que arribaràs a temps.

9,05 h. El bus no arriba. Rumies si hauries de fer un pensament i anar fins al metro, tot i el transbordament, potser és més segur ser puntual si vas en metro a la feina. Hostis... però és el que bus ja deu estar a punt d’arribar... Esperes.

9,08 h. No arriba. Ara ja no val ni la pena anar fins a la parada del metro. Ara segurament ja arribaràs tard, sigui en metro o en bus...

9:12 h. Bus! Per fi! Òndia... com era de suposar està a tope!

9:16 h. Has aconseguit situar-te en un racó estratègic. Ningú et demanarà que t’apartis. Només cal que t’agafis fort perquè aquest conductor és molt brusc.

9:20 h. La nena del cotxet ha vomitat. Ufff... pobra nena i pobra mare... L’oloreta encara es pot suportar... menys mal.

9:25 h. Tants braços aixecats per agafar-se a la barra, i un tuf de suat que esparvera... Quan surti del bus se m’haurà quedat el tuf enganxat a la meva roba?

9:30 h. “Señora! Apártese y deje pasar que más adelante hay espacio!” “Espere, que bajo a la próxima y entonces podrà passar sin problemas!”. La dona no capta el missatge i insisteix en la seva petició, que és resposta ara per una altra dona que diu que ella també baixa a la pròxima. Amb el soroll que hi ha sembla que un home, que tot just acaba de marcar la seva targeta, reclama amb mala educació pas. Les dues senyores que baixen a la pròxima protesten: "Si quiere ir cómodo, vaya en taxi!" La senyora que havia demanat pas abans, li explica al mal educat que no els deixen passar. El conductor s’aixeca per cridar als del fondo que si us plau s’apartin que sinó la porta del darrera no tanca. La nena que ha vomitat plora perquè està neguitosa amb la roba mullada.

El panorama és surrealista, malgrat ser quotidià.

I jo penso que aquest trajecte s’hauria d’haver gravat en vídeo per passar-lo per TV3 cada vegada que el Clos ens convida a utilitzar el transport públic perquè és tan “guai” que fins i tot hi ha qui s’enamora en un trajecte, perquè al transport públic de Barcelona tot són flors i violes.

9,40 h. Sembla mentida, el bus no es buida de cap de les maneres. Al Passeig Colom el 80% dels immigrans que hi ha al bus baixaran, com cada dia observo, per anar al registre civil a fer gestions.

9,42 h. Efectivament, molts han baixat. Algun despistat es queda palplantat perquè no sap cap on ha d’anar. Deu ser la primera vegada que hi va. Però no és problema, només cal que es fixi i segueixi a la resta de persones que han baixat. Totes van al mateix lloc.

Tots menys jo, que vaig a la feina, i arribo 18 minuts tard. Baldada de fer força per no caure, agobiada pel soroll que he hagut de suportar durant aquest tortuós trajecte, anguniosa per totes les olors que s’han filtrat pel meu nas, empipada perquè gràcies al fantàstic transport públic de la nostra ciutat, avui un altre cop hauré de recuperar per la tarda el temps que he perdut enmig de la quimera del trasport urbà.

Però agraïda perquè el vòmit de la nena no m’ha esquitxat.

Allunyar-me... - 03 Jun 2005 by gemma




Demà marxo a la platja tres dies. Tres dies de sol, platja, natura i companyia.

Ho necessito.

La tensió torna. Jo bé que tanco ben fort la porta. Però ella, tossuda, s’esmuny per sota, arran de terra, i s’eleva contagiant les nostres vides de les quimeres dels altres. Són la confusió, la ignorància, la imprudència i la por alienes les que ens envaeixen.

Necessito recuperar forces, descansar l’esperit, veure somriure les meves filles i sentir la companyia dels meus germans que m’acaronen sempre que ho necessito.

Demà marxo tres dies als aiguamolls de l’Empordà; i ompliré de sorra, sol i aire el meu esperit.

Dilluns tornarà la lluita, però voldria pensar que hauré allunyat el neguit.

Proposta - 31 May 2005 by gemma




No ho volia provar. Des de sempre havia renunciat a viure aquella experiència. Sentia un profund rebuig per aquell acte que, enmig de la disbauxa estiuenca, ella li proposava cada vespre compartir.

Els dies transcorrien i a mida que s’esgotaven s’esmunyia cada vegada més la possibilitat d’assolir aquell colpidor esdeveniment que imperceptiblement tothom desitjava que fos conquerit. Però ell, aferrat al propi convenciment que res ni ningú podria forçar-lo a cedir a la desgavellada proposta que cada vespre ella li repetia, aplaçava i defugia aquell fugaç moment que li havia estat descrit amb tant fervor.

No entenia el seu interès. No li calien noves experiències. Però aquella insistència l’estava inquietant: cada vespre, a la mateixa hora, la veia apropar-se, esbojarrada i desimbolta, amb l’esguard escrutador de qui espera en silenci una resposta frisosament anhelada. Però ell es mantenia ferm, fidel al seus principis, negant-se, amb els ulls mig clucs, a tastar l’enllaminida proesa que ella li prometia poder viure al seu costat, una única però intensa vegada.

Sense cedir en el seu propòsit, amb constància i delicadesa, ella ho tornava a intentar cada vespre. Confiava aconseguir-ho. Tenia la certesa que finalment, aclaparat i esgotat per la seva insistència, acceptaria la invitació d’anar a fregar els plats.

Picors... - 27 May 2005 by gemma



A) Esquena vermella cerca mans que vulguin, amb el seu suau tacte, aminorar la rabiosa picor.

B) S'ofereix esquena vermella per a classes particulars de gratar espatlles amb suavitat.

C) Si ets auxiliar en pràctiques de gratar esquenes ets afortunat/da: no cal que busquis més. Tens al teu abast una esquena convalescent d'un excés de sol amb desig de ser de gratada...

sad wink tongue

Sense pasotisme (ni imatge per manca de temps!) - 25 May 2005 by gemma

Avui ja tinc la rentadora estesa i la meva filla ha acabat de rentar els plats perquè em posés a l’ordinador (és evident que m’ha demanat una cosa a canvi).

Començo a sentir-me molt “pasota” amb l’adolescència dels 17 anys de la nena. No sé si preocupar-me, o no fer-ho, pel meu “pasotisme”. A vegades m’escau bé ser-ho, perquè em poso “pasota” quan necessito descansar una mica del desgast d’estar a sobre de les coses que ja no em pertoquen. O potser sí que em pertoquen... però bé... els que teniu adolescents a casa ja sabeu de què parlo.

Crec que no aconsegueixo estar “pasota” més de dos dies, però des d’ahir estic en fase “paso”, osti!, ja n’hi ha prou! Però el cas és que divendres finalitza el període de preinscripció i la nena posa mala cara cada vegada que esmento el tema i els dies passen, i el temps s’esgota, i divendres haurà d’entregar una sol•licitud que no haurà meditat prou. I la mare, que no és gens pasota, patirà un cop més per la nena, pel seu patiment, per les conseqüències, per les batalles que encara sap que caldrà lliurar, per les converses que comencen quan ella ho vol i que finalitzen sempre de sobte com si el darrer granet del seu rellotge de sorra hagués arribat a la frontera del dilema (com si ella pensés: uisss, s’acosten les conclusions i no tinc ganes de concloure res...).

Gairebé la 1. No aconsegueixo mai anar a dormir d’hora. Però sospito que en som molts els que patim aquesta ‘malaltia’ de la nocturnitat, en la que la rentadora sovint és només l’excusa per justificar la son que demà al matí tindrem quan el maleït rellotge soni amb el seu ingrat ti-ti ti-ti ti-ti ti-ti.

A punt de penjar post em trobo que la nena em fa pagar el deute dels plats...

Bona nit

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 Següents >>