Visites: 180050

blogs : 484
comentaris : 2762

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

No tinc temps avui per fer cap meme, però com que he despertat a la guiri (que no es llevava!!) amb BEBE... estic escoltant-la i escrivint movent les cames.

O sigui que ara mateix, un diumenge que no em permet fer mandres, m'he posat en activitat amb BEBE que no em cansaria mai d'escoltar.

[La guiri avui marxa, i no sé perquè pressenteixo que no s'està espavilant prou la maleta no li tanca ]

Són les 13:09, des que m’he llevat que faig mandres. Encara no he passat per la dutxa, i em disposo a fer una crònica d’aquest dia.

13:10 Començo un post que penjaré en breu i que aniré actualitzant. Avui estic passota, potser avorrida, i més que res aclaparada per totes les coses que hauria de fer avui, i que hores d’ara no he començat a fer.

És un dissabte sense nenes, que he començat despertant-me al sofà (sembla ser que em vaig adormir mirant la caixa tonta, i per tant tota la nit la llum encesa, l’ordinador encès...)

A les 13 he plegat de llegir blogs, lectura que he alternat amb la llista de la compra que he de fer avui, i amb el neguit de no fer les coses que “hauria” de fer avui:

1) Endreçar la cuina (avui està caòtica)
2) Endreçar la meva habitació (a més de fer el llit, cal endreçar una mica calaixos i roba)
3) Passar l’escombra pel pis (els gat deixen molt pèl!)
4) Anar a fer la compra (és d’aquells dies que cal fer-la perquè manquen coses bàsiques com paper wc i llet). Aprofitaré per anar a la farmàcia i comprar tabac (sí... he tornat als meus orígens, tot i que ara són més econòmics perquè fumo la marca de tabac ros més barata del mercat).
5) Plegar la roba de tres rentadores (amb llençols inclosos que plegar sola és tot un repte)
6) Planxar la roba que si hagués plegat en el seu moment ara no caldria planxar.
7) Posar ordre als papers i receptes mèdiques resultat de visita mèdica d’ahir.
8) Endreçar els papers del banc, de les inscripcions als instituts i diversos.
9) Establir quines son les despeses de les nenes que carregaré al compte bancari que he decidit obrir per separar les seves despeses de les meves (meves? Jo tinc despeses meves?... Ah, és clar... de tant en tant em compro alguna peça de roba interior i de roba exterior, i fins i tot de tant en tant em compro llibres i vaig al cinema...).
10) Fer números.... (eccccssssss!)
11) Preparar el sopar per a la “guiri”
12) Dinar
13) Netejar els sorrals dels gats

Sospito que me’n deixo alguna...

De moment, ja he fet el llit de la filla petita. Pel que fa a la filla gran, m’he limitat a tancar la porta de la seva habitació per evitar la seva visió. És un repte seu, no meu, tenir-la amb algun espai lliure per posar-hi els peus.

També he fet un repàs al bany de la “guiri”, que és un desastre de noia, però que per fi demà retorna al seu continent.

També he decidit que avui de migdiada res de res, aprofitaré per anar al super llavors que és quan menys gent hi ha.

Semblo la Donot quan fa les seves llistes i després ens explica tot allò que no ha fet...

Ara per ara, crec que estic en condicions d’afirmar que FARÉ : 1, 2, 3, 4, 5, 11, 12 i 13. La resta... encara no ho sé, però us aniré informant.


(No m’importa gens ni mica que els lletraferits critiquin els blogs personals -amb poesia o sense, amb literatura o sense, amb intimitat o sense-. Per més personal que sigui un blog, no hem d’oblidar que només mostrem allò que volem, quan volem i com volem. I si ara son les 13:33 i encara estic davant la pantalla segurament deu ser perquè avui no voldria haver de fer res del que he descrit a la llista...)

8,50 h. Dreta a la parada del Bus. Avui vas tard, però confies que el bus arribi puntualment al cap de 10 minuts. El trajecte és d’uns 20-25 minuts. No cal patir que arribaràs a temps.

9,05 h. El bus no arriba. Rumies si hauries de fer un pensament i anar fins al metro, tot i el transbordament, potser és més segur ser puntual si vas en metro a la feina. Hostis... però és el que bus ja deu estar a punt d’arribar... Esperes.

9,08 h. No arriba. Ara ja no val ni la pena anar fins a la parada del metro. Ara segurament ja arribaràs tard, sigui en metro o en bus...

9:12 h. Bus! Per fi! Òndia... com era de suposar està a tope!

9:16 h. Has aconseguit situar-te en un racó estratègic. Ningú et demanarà que t’apartis. Només cal que t’agafis fort perquè aquest conductor és molt brusc.

9:20 h. La nena del cotxet ha vomitat. Ufff... pobra nena i pobra mare... L’oloreta encara es pot suportar... menys mal.

9:25 h. Tants braços aixecats per agafar-se a la barra, i un tuf de suat que esparvera... Quan surti del bus se m’haurà quedat el tuf enganxat a la meva roba?

9:30 h. “Señora! Apártese y deje pasar que más adelante hay espacio!” “Espere, que bajo a la próxima y entonces podrà passar sin problemas!”. La dona no capta el missatge i insisteix en la seva petició, que és resposta ara per una altra dona que diu que ella també baixa a la pròxima. Amb el soroll que hi ha sembla que un home, que tot just acaba de marcar la seva targeta, reclama amb mala educació pas. Les dues senyores que baixen a la pròxima protesten: "Si quiere ir cómodo, vaya en taxi!" La senyora que havia demanat pas abans, li explica al mal educat que no els deixen passar. El conductor s’aixeca per cridar als del fondo que si us plau s’apartin que sinó la porta del darrera no tanca. La nena que ha vomitat plora perquè està neguitosa amb la roba mullada.

El panorama és surrealista, malgrat ser quotidià.

I jo penso que aquest trajecte s’hauria d’haver gravat en vídeo per passar-lo per TV3 cada vegada que el Clos ens convida a utilitzar el transport públic perquè és tan “guai” que fins i tot hi ha qui s’enamora en un trajecte, perquè al transport públic de Barcelona tot són flors i violes.

9,40 h. Sembla mentida, el bus no es buida de cap de les maneres. Al Passeig Colom el 80% dels immigrans que hi ha al bus baixaran, com cada dia observo, per anar al registre civil a fer gestions.

9,42 h. Efectivament, molts han baixat. Algun despistat es queda palplantat perquè no sap cap on ha d’anar. Deu ser la primera vegada que hi va. Però no és problema, només cal que es fixi i segueixi a la resta de persones que han baixat. Totes van al mateix lloc.

Tots menys jo, que vaig a la feina, i arribo 18 minuts tard. Baldada de fer força per no caure, agobiada pel soroll que he hagut de suportar durant aquest tortuós trajecte, anguniosa per totes les olors que s’han filtrat pel meu nas, empipada perquè gràcies al fantàstic transport públic de la nostra ciutat, avui un altre cop hauré de recuperar per la tarda el temps que he perdut enmig de la quimera del trasport urbà.

Però agraïda perquè el vòmit de la nena no m’ha esquitxat.

Demà marxo a la platja tres dies. Tres dies de sol, platja, natura i companyia.

Ho necessito.

La tensió torna. Jo bé que tanco ben fort la porta. Però ella, tossuda, s’esmuny per sota, arran de terra, i s’eleva contagiant les nostres vides de les quimeres dels altres. Són la confusió, la ignorància, la imprudència i la por alienes les que ens envaeixen.

Necessito recuperar forces, descansar l’esperit, veure somriure les meves filles i sentir la companyia dels meus germans que m’acaronen sempre que ho necessito.

Demà marxo tres dies als aiguamolls de l’Empordà; i ompliré de sorra, sol i aire el meu esperit.

Dilluns tornarà la lluita, però voldria pensar que hauré allunyat el neguit.

No ho volia provar. Des de sempre havia renunciat a viure aquella experiència. Sentia un profund rebuig per aquell acte que, enmig de la disbauxa estiuenca, ella li proposava cada vespre compartir.

Els dies transcorrien i a mida que s’esgotaven s’esmunyia cada vegada més la possibilitat d’assolir aquell colpidor esdeveniment que imperceptiblement tothom desitjava que fos conquerit. Però ell, aferrat al propi convenciment que res ni ningú podria forçar-lo a cedir a la desgavellada proposta que cada vespre ella li repetia, aplaçava i defugia aquell fugaç moment que li havia estat descrit amb tant fervor.

No entenia el seu interès. No li calien noves experiències. Però aquella insistència l’estava inquietant: cada vespre, a la mateixa hora, la veia apropar-se, esbojarrada i desimbolta, amb l’esguard escrutador de qui espera en silenci una resposta frisosament anhelada. Però ell es mantenia ferm, fidel al seus principis, negant-se, amb els ulls mig clucs, a tastar l’enllaminida proesa que ella li prometia poder viure al seu costat, una única però intensa vegada.

Sense cedir en el seu propòsit, amb constància i delicadesa, ella ho tornava a intentar cada vespre. Confiava aconseguir-ho. Tenia la certesa que finalment, aclaparat i esgotat per la seva insistència, acceptaria la invitació d’anar a fregar els plats.