Visites: 180050

blogs : 484
comentaris : 2762

Ja no fumes?? (jo sí...) Et va costar molt deixar-ho Un dia vas dir prou, i ja està Encara no ho has intentat Ho has deixat un munt de vegades, però... Sí, fumo, però crec que llegiré el llibre i parlaré amb tu per ajudar-nos mútuament a deixar-ho! Resultats

Llegeixo:
Transformacions
L'esquerra, l'ecologia i la llibertat dels sahrauís
Alatrencada
Aquari
Arare
Bitxo
Brisalls de mar
Cuentos prescindibles
De ninguna parte
Des del pont aeri
Donot
El blues de mi escalera
El gat fent via
El paseante
El pensador
El veí de dalt
El racó de l'Antoni
Emily
Flaneuse
Foragitats
Freddie
Gotes d'Isnel
Gumets
Hanna B
Helena
Imatges de silenci
Jaka
Joana
Latestkiss
La Mirada Oblicua
Litus
Llibre Primer
Llum de Nit
Lola
Mirandamar
Memoria
Moonsa
Ninotchka
Salms
Saragatona
Violette
Xurri


Article aleatori:
random

Demà desconnectaré el mòbil, carregaré el cotxe, i allunyaré de mi tot allò que m’és quotidià. Només carretera, nous paisatges, sense pensar, només amb la relativa preocupació de decidir si giro cap a la dreta o cap a l’esquerra, si paro a dinar aquí o allà, si planto la tendra ja o faig més camí encara. Novament França. Aquest cop perquè al país veí hi ha càmpings municipals. I és clar, posats a fer, ja que traspasso la frontera, quasi que m’acosti fins a La Rochelle, i l’altra meitat de la setmana, aturada de tres dies a l’Aquitània. I tornada cap a casa pel pirineu francès. I després de molts anys, un altre cop viatjant amb tenda, amb càmping gas, i amb la il•lusió d’una adolescent madura que ha après què vol i sobretot què no vol.

Ara mateix, només vull allunyar-me del telèfon que acosta a les meves orelles plors i frustració que no són meves, veure per fi fora de casa l’americana bushiana que és incapaç de rentar-se el got o d’estendre la tovallola mullada, i respirar a fons tot just engegui el motor del cotxe per anar un cop més a l’aventura de sentir-me lliure de tots i de tot durant uns dies.

Són ben “raros” els americans… Després d’una australiana, una russa i una taiwanesa, ara és el torn d’una americana. I a més de ser americana, de Minessota, té 52 anys! Tota una camperola, diu que viu en mig d’un bosc davant un llac, al nord, i que fa tres setmanes va veure un ós. No m’estranya que es passi la major part del temps a la meva terrassa. Es deu sentir tancada.

Va tot el dia darrera meu, i mentre jo vaig fent la meva, ella em segueix i em parla, em pregunta, m’observa, i va dient: “Persfecto!” “Fantástico!” “És bueno!” (d’aquella manera que fan els americans, parlant com si tinguessin un xiclet a la boca...). La meva filla té una paciència... Cada vespre li demana que jugui a cartes amb ella, i la noia accepta. No acabo de saber si li agrada o no (jo per si de cas no pregunto...). L’americana dóna per fet que la meva filla anirà a casa seva a passar-hi uns dies. Em diu que jo també l’acompanyi. No ho crec pas... massa “persfecto”...

On sí que aniria ara mateix és a St. Petersburg, a casa la noia russa. Avui mateix m’ha escrit un mail. És un encant de noia, i ens hem agafat molt carinyo. Només divuit anyets, i només dues setmanes, però les coses són així, sempre són millor si no són “persfectes”.

Sento remor... l’americana té problemes per dormir la pobra, i sospito que avui tampoc podrà fer-ho. Això sí, ha comprat vi, i cada nit em demana que l’acompanyi amb una copa, just després de sopar!

S’ha llevat a beure aigua, li dic que jo sempre estic molt activa per les nits, i ella em diu: “Eres buho!”.

I té raó!!!!

Té por. Em truca enmig d’un atac d’ansietat, diu que no pot respirar i parla amb la veu trencada pel plor. Només puc fer una cosa: tranquil•litzar-la. Sóc dalt d’un autobús, però en tres minuts arribo al lloc des d’on em truca. Està tremolosa, paralitzada, i jo l’abraço. A la merda la feina i els gelats de xocolata!

Té por i no sap de què, perquè... Està angoixada i jo l’abraço. Tranquil•litzar-la i parlar-li, racionalitzar el moment amb la paraula per allunyar, ni que sigui per un moment, els seus desconeguts fantasmes.

Qui no ha conegut la por alguna vegada? Qui no és capaç de comprendre el seu neguit?

M’acosto a ella i li parlo de les coses bones, la convido a mirar enrera perquè hi reconegui els seus petits guanys, i li parlo d’un futur proper que ella conquerirà, ben segur, el dia que pugui desemmascarar les quimeres que l’ofeguen.

L’estimo. I puc fer-ho sense egoisme i amb absoluta llibertat, perquè jo també vaig sentir l’angoixa i el neguit d’una lluita enferrissada que em va tenir durant força temps immovilitzada.

Ella té por. Jo voldria ajudar-la, i ho faig abraçant-la, estimant-la. La resta... està a les seves mans, malgrat no ho sàpiga encara...

És tard, i avui dormiré ben plana. Ha estat un dia ple d’anglès, de preguntes, de respostes, d’atenció. Sort que ella ha vingut a donar-me un cop de mà, amb el seu anglès i les ganes d’estar amb nosaltres, i quan el gat s’ha cremat l’ull amb salfumà, ella s’ha quedat enllestint el sopar mentre jo anava corrents cap a la clínica veterinària.

No ha estat greu. Una cremada a la còrnia: gotes d’antibiòtic, i gotes pel dolor. He tingut un bon ensurt.

Qui m’hauria dit que jo apreciaria tant la seva companyia. Ni les meves filles s’ho acaben de creure. Jo tampoc, però és així. Les dues gatetes van arribar a casa en un temps en el que hi havia moltes ferides i dolor. El d’elles i el meu pel seu. Les gatetes ens van donar rialles, sorpreses, feina, i una il•lusió compartida per primera vegada en molt de temps.

Ara són les meves mimades. Avui la Xuski està atabalada: gent nova a casa, i contemplacions per a la Boira malalta.

I jo fumant la darrera cigarreta del dia. Sí, torno a fumar... ja fa dies, però no us ho havia dit... Poc a poc, moltes coses a fer, ara ja no em semblen tantes, però tot i així he d’anar mica a mica. Em vaig espantar quan l’angoixa de no fumar em va atrapar, i mica a mica hi vaig tornar a caure. Ara però, sé que no és tan difícil, sis setmanes sense fum i em semblava tot molt fàcil, em sentia bé, però vaig patir un parell d’atacs d’ansietat i vaig posar el fre de mà, espantada.

Ara ja ho sabeu. Però estic orgullosa d’haver-ho intentat. Hi tornaré. Ara però, estic massa ocupada amb les meves hostes, el meu calurós estiu, la salut de persones que estimo massa, i la estabilitat que he de donar a la meva preciosa noieta de disset anys que demà té una entrevista de feina i que finalment té amb il•lusió objectius a curt termini. Estar enamorada l’ha ajudat ... suposo que també tenir-me com a mare ...