Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Sense excuses - 27 Apr 2009 by gemma

Crec que ha arribat el moment de viure sense més excuses. Cap excusa més per no escriure, cap excusa més per no sentir-me a gust amb mi mateixa.

Ara ja fa un mes que vaig deixar el meu pis. Durant aquestes setmanes he deixat de pensar en la meva vida, perquè tot just ara començo a omplir-la, després de tant de temps fent esforços per buidar-la de tot allò que m’havia fet mal. Cinc setmanes on per primera vegada en molts mesos he sentit que no tenia cap preocupació.

És el que té haver après a combatre. Ja no et fa por quasi res.

Ara omplo el meu temps imaginant com farciré les parets de la meva nova casa. M’imagino a la nova cuina, endreçant els plats al rentaplats que he comprat; m’imagino a la sala amb el meu nou portàtil, escoltant la música que fa tant de temps no escolto; m’imagino llegint al meu pati... Sí! He comprat una planta baixa amb patí!! És us pis molt petit, però és que a vegades no cal tenir més. Estic aprenent a viure amb el que puc manejar. Bé, tinc tres gats que no es deixen domesticar, tot i ser molt carinyosos toquen el que no han de tocar, i si sóc sincera m’agradaria treure-me’ls de sobre. Perquè els gats omplen la casa de pèl, i tiren coses, i s’amaguen als calaixos, i sempre has d’estar pendent d’on deixes certes coses.

Però potser els gats m’ajuden a recordar que no es pot viure sempre amb una vida endreçada, a no oblidar que per més que ho vulguis no ho pots tenir tot controlat.

Crec que em mereixia el descans de les darrers setmanes. Tot just ara començo a mirar mobles i a preguntar-me què hi necessito posar al nou pis. Perquè ho vaig llençar tot... Tot era vell, tot era passat.

Ara només vull futur. Futur, protegida entre les fulles verdes que viuran al meu pati.




Primavera - 14 Apr 2009 by gemma




Plou sobre les flors, arrossegant-les pels petits rierols. Plou sobre els camins, enfangant-los i arrossegant-ne les pedres. Plou sobre la ciutat, i les façanes i els carrers es netegen.

Plou, i és primavera.

Diuen que la sang altera...

Diuen...

La primavera.


Per fi! - 29 Mar 2009 by gemma



Vaig tancar la porta. Em sentia alleugerida. Per fi havia arribat el moment de dir adéu a aquella casa on en els darreres anys, massa temps, els plors i les angoixes havien traspassat les seves parets. Un espai que vaig ocupar per primera vegada als vint anys, plena d’il•lusions però segurament sense cap projecte ferm. Creia que allà la meva vida començava, la meva oportunitat de ser jo mateixa.

No en vaig saber.

Vaig acabar la carrera, però no vaig exercir mai. Vaig tenir dues filles, però no vaig poder crear una família. Vaig decidir quedar-me sola, però les meves filles no ho van comprendre.

Ha hagut de passar molt de temps, massa temps, perquè elles comprenguessin els motius de la meva decisió. Han hagut de patir molt, massa, fins que han aconseguit cert equilibri. Ha estat dur, molt dur.

Però ja he tancat aquella porta. Dos anys elaborant aquest projecte, i per fi la porta és tancada.

Em sento lliure. Sense casa, ara, amb una adreça provisional, però lliure. I molt alleugerida.

Ara m’espera un pati, un petit pis amb sol i pati. Un pis on encara hi viu una família feliç, que marxa perquè se’ls ha quedat petit.

I mentre arriba el dia que el pugui ocupar, miro mobles, electrodomèstics, rumio con disposaré els pocs objectes que m’he endut. I sobre tot, m’imagino llegint en el meu pati, escrivint en el meu pati, sopant en el meu pati. Somiant, en el meu pati.


Caixa - 03 Mar 2009 by gemma



Quan tanqui la porta de la que ha estat fins ara la meva casa, m’emportaré moltes caixes, totes plenes d’allò que sí que em pertany. Tancaré la porta i començaré una nova etapa amb tota la il•lusió acumulada durant tot aquest temps en el que he estat preparant-me per al viatge.

Quan tanqui la porta, però, hi hauré deixat una caixa oberta, plena de tot allò que he volgut deixar enrera, de tot allò que en tancar la porta ignoraré per sempre més.


Caixes - 08 Feb 2009 by gemma




Ja fa un any que llenço coses. En fa dos que sé que vull deixar la que ha estat la meva llar durant vint-i-set anys per crear-ne una de nova. Més petita, en un altre indret, trobar-la tota nua per omplir-la, poc a poc, de mi.

En aquest viatge deixo enrera tots el plors, totes les pors. Tot el dolor.

Ara ja estic obrint els armaris. Llenço aquelles coses que han quedat en desús; plego la roba que un dia em va quedar petita i que he guardat al fons de l’armari per si algun dia me la tornava a posar; reviso els llibres que no em vull endur; trio els llençols que seguiran acompanyant-me; les tovalles amb les que pararé de nou la taula...

En cada calaix obert, en cada racó de l’armari, algun objecte enceta l’interrogant: cal que això m’ho emporti? Tornaré a fer servir el sac de dormir? Tornaré a guarnir aquest arbre de Nadal? On posaré els àlbums de parvulari de les filles?

Ja fa un any que llenço coses, i em pregunto quantes caixes em caldran per endur-me el que he omplert de mi mateixa.

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>