Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





No em deixis... - 13 Mar 2006 by gemma

Tot just fa dues hores que el telèfon m’ha donat la notícia, quan encara no en feia dotze que tu i jo havíem tingut la que seria la nostra darrera conversa... la darrera... no m’ho puc creure...

Vam sopar plegats divendres. Jo et vaig trucar per demanar-te companyia, i tu i la Sílvia em vàreu preparar un magnífic sopar amb espelmes. La Sílvia avui, amb el cor trencat, ha dit les tres paraules que sabien que em trencarien per dins. M’ha costat comprendre el que m’estava dient, encara no m’ho acabo de creure, i em costarà fer-ho. Ara mateix el que necessito és treure amb paraules el dolor que tot just començo a sentir. Demà et ploraré encara més, molt més, abraçaré ben fort la Sílvia, et plorarem plegades, i abraçant-nos t’estarem abraçant a tu. Érem les dues dones més importats de la teva vida.

Escric quan tot just fa dues hores que sé que no et tornaré a veure, que no podré tornar-te a trucar quan em senti trista, que no podré tornar a somriure en rebre un dels teus intel•ligents sms que només tu i jo enteníem.

Entre tu i jo no hi havia mai silencis i sabíem compartir l’alegria de tenir-nos.

He rellegit el post que vam escriure plegats fa dos anys, una nit en la que vam beure whisky plegats. Tu i el teu whisky, i la teva música, i el teu cinema, i la teva literatura, i els teus fills, i la teva mare, i la dona de la teva vida... i entre tu i jo la nostra il•lusió de viure.

Te n’has anat just quan més feliç eres... i penso en els teus fills, i en la Sílvia, i en els amics que demà et plorarem abraçats sense poder treure, encara, la ràbia de saber que la vida no ens hauria de fer aquestes putades.

No deixo de pensar en els teus fills i en la Sílvia, i en el buit que sentirem la gent que t’estima.

No tornaré a tenir un amic com tu; a la nostra manera, tu has estat l’home de la meva vida, el que sempre a estat al meu costat, el que ha sabut veure millor que ningú tot el que guardo dins, el que més vegades m’ha dit que guapa que estàs ... l’amic que jo tenia...

No em deixis...

Dit i fet - 07 Mar 2006 by gemma



El nou cap va reunir a tot l’equip. Primera reunió general per informar de les novetats que la seva arribada imposava. To cordial, proximitat, algun intent desafortunat de fer broma mentre tothom restava expectant, observant el seu gest, desbrossant el significat de cada paraula del seu discurs.

Ell ja feia dies que ens comentava que el nostre despatx feia una olor molt desagradable. Ens va preguntar si nosaltres la notàvem. Afirmatiu: feia dos mesos que la notàvem... feia dos mesos que ella s’havia incorporat al nostre equip, feia dos mesos que ens demanàvem què havíem de fer... ningú gosava donar el pas... ningú comprenia el tipus d’olor que ella feia... es comentava que podria ser la conjunció de diversos ingredients sumats a un perfum insuportable... se’n parlava... però ens resignàvem a la fatalitat d’ensumar diàriament aquella flaire agre i indefinida.

De fet, teníem dos problemes: olorar-la a ella era inevitable, i ho acceptàvem amb resignació, però no encertar a saber perquè la feia era una cosa que ens inquietava, i no deixàvem de preguntar-nos-ho, de tant en tant, a l’hora de l’esmorzar. Però, a mida que les setmanes anaven passat, ens anàvem acostumant a l’olor i, vençuts per l’inescrutable misteri, només vam ser capaços de signar un pacte secret: si mai un de nosaltres desprenia alguna flaire sospitosa, immediatament seria advertit per la resta de companys.

El nou cap era nou i, decidit com estava a fer canvis i a millorar l’equip (eficàcia i eficiència, en diuen), topava amb el repte insospitat d’esbrinar la causa i l’origen d’aquella fortor. Així que, finalitzada la reunió però encara a la sala, va comentar a tot l’equip que l’amoïnava l’olor del nostre despatx. Ens preguntà si compreníem quina en podia ser la causa... Ell cada dia en arribar obria el balcó per airejar l’estança, i ens preguntà si notàvem menys l’olor. Afirmatiu. Una afirmació tímida, incòmode, com en veu baixa... No sabíem quina cara posar, ella estava allà sense sospitar que tots, menys ella i el nou cap, sabíem l’origen d’aquella mala olor. El nou cap va demanar si sabíem d’on provenia, si en teníem la més mínima sospita. Es va plantejar la possibilitat que fos l’aire condicionat, però vam descartar-la perquè l’aire condicionat quan fa pudor la fa d’ous podrits, i no era aquesta l’olor que cada dia era motiu de mirades i gestos. Era una olor indeterminada, i era d’ella que emanava... Va preguntar als més matiners si quan arribaven la mala olor ja hi era. Quan va ser el torn d’ella, va ser la única en afirmar que no la sentia...

En acabar la reunió, amb discreció, el nou cap va ser informat de l’origen (que no de la causa) d’aquella fortor que impregnava la nostra vida laboral. Va ser rotund: se li ha de dir, donaré instruccions perquè així es faci.

Ja fa quatre setmanes d’això. Avui finalment han quedat resolts els dos problemes: el despatx ja no fa olor i pel que fa al segon: ...segons ella mateixa ha informat, ahir va deixar de menjar-se l’all cru que cada nit menja per gaudir de les seves qualitats curatives.


No sé que m’ha impressionat més: la fermesa del nou cap o la fortor de l’all ingerit amb nocturnitat.

Memòries - 05 Mar 2006 by gemma




Records, paraules, imatges...

Llargues memòries, lentes correccions... tota una vida escrita en un munt de folis que espera que jo acabi la meva feina.... crying

tongue Tranquil·litat que estoy en ello! wink

De matinada... - 05 Mar 2006 by gemma



A vegades hi ha móns que semblen irreconciliables, potser ho són, però sovint es poden construir ponts. A qui no li agraden els ponts?

Travessar-los a cops fa mandra, però quan arribes a l’altra riba el paisatge no és el mateix; la perspectiva tampoc. Tornes enrera però saps que el pont és allà, que podràs tornar a creuar-lo.

Avui m’he sentit pont. Sempre hi seré per quan vulguis creuar-lo, per quan la distància no et pesi i necessitis escurçar-la.

Avui, entre les dues ribes, jo també m’he sentit acompanyada.



Mentre el son arriba... - 02 Mar 2006 by gemma




Pujo al taxi amb un somriure als llavis. Arribo tard a casa. Ha estat una nit de teatre, companyia i rialles.

Ara, però, desvetllada i sense ganes de confrontació, des del llit sento la música a l’habitació del costat, heavy metal elevat al quadrat... Faig temps escrivint aquest post mentre espero que ella s’adormi. Esperaré una mica, intentaré anul•lar el CD tot just s’hagi dormit. Té angoixa, obsessió, tristesa, em demana ajuda però no l’accepta. Avui, però, no vull esborrar el meu somriure. No vull que arribar a casa esquinci el regust dolç del meu dia.

Tenia ganes d’escriure un post divertit, escriure bogeries de les meves, imaginar que les faig, fumar-me la darrera cigarreta sense cap regust amarg. Hi ha dies que no és fàcil. La meva gata se m’acosta, ella sí que vol de mi, m’acarona perquè l’acaroni, i jo ho faig perquè també m’agrada rebre carantoines. Ni que sigui de tant en tant... ni que siguin de la meva gata...

Renovada després d’un cap de setmana de pijama, el meu cap bull d’idees, pensaments, motivacions diverses, i de tots els reptes que tinc al davant el més difícil és ajudar-les a elles. Però necessito distància, allunyar-me de les seves quimeres per poder apropar-m’hi sense sentir el seu dolor o la seva angoixa o la seva dificultat per vèncer la impotència.

Tenia ganes de fer un post alegre, esbojarrat, compartir amb qui em vulgui llegir la pau amb la que he arribat a casa, però escric sobre la manca de carícies, sobre l’esforç de creure’m impassible davant un reclam al que no puc fàcilment donar resposta.

Escric un post per distreure i allunyar el fantasma de l’insomni, enyorant el post alegre que avui no puc escriure, recordant amb cada nova dificultat les carícies que em manquen.

Ja hi ha silenci. El CD ja no sona i ella finalment dorm. Ara jo també puc anar a dormir. La gateta em mira, impacient, té ganes d’agafar el son ajaguda al meu costat. I jo em conformo amb tancar els ulls, sentint a prop meu l’escalfor de la seva mandra, mentre el son m’allunya de l’ombra de tot allò que encara em manca.

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>