Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





. - 04 Nov 2006 by gemma



Diuen que els grans canvis arriben després de les grans crisis. Per més que intento ser una descreguda no ho aconsegueixo i per tant aquesta dita em consola. No és consol el que busco, cerco canvis, solucions, i em trobo immòbil, paralitzada. O més ben dit, és com si hagués cedit el torn de paraula a altres.

Fa unes setmanes, de sobte vaig fer una trucada que mai hauria imaginat que faria: “Mare, necessito que t’instal•lis a casa, ja no puc més”. Em té la casa “como los chorros de oro”, mengem a l’hora, i com que a més m’he posat malalta, només li ha faltat dur-me la lleteta calenta al llit. Tinc problemes, però ella ha vingut perquè jo li he demanat, perquè jo la necessitava, els problemes que em fan sentir ofec al pit no sé com es resoldran, però aquest matí quan m’he despertat i m’he adonat que em sentia trista, com fa molt de temps no m’hi sentia, m’ha agradat saber que mentre plorava ella em feia una carícia.

Un actor ha aparegut en l’escena. Una escena que no hauria hagut de deixar mai. He estat al mig de l’escenari, tota sola, durant massa temps. He tornat a confiar que s’aprendria el paper i no caldria fer esment de cap suplent. Però no les tinc totes, em penso que el guió ni se l’ha mirat, i va improvitzant al seu aire segons el públic o els actors que comparteixen amb ell l’escena. Però ja no insistiré més. Per primer cop en cinc anys em sento vençuda, i crec que desitjo deixar per un temps l’escena, no vull ser més suplent ni més apuntador d’un text que només em crec jo.

Avui he somiat el meu somni. Viatjar, sense rumb, un any sabàtic a la recerca del paratge més bell que els meus ulls puguin contemplar. Era un somni molt real. Jo era feliç, lliure, sobretot lliure. És clar que quan he despertat he sentit el primer ofec del dia.

Però no deixo de pensar-hi, Arribarà el dia que ho engegaré tot a dida. Deixaré els actors amb el seu guió, el meu ja comença a estar massa arrugat i estripat. Segurament ja no quedaran suplents i hauran de fer ells sols tots els seus papers. Però jo ja no hi seré, m’estalviaré veure-ho. Seré lluny cercant la casa dels meus somnis, començant de nou una vida sencera per estrenar.

Actes subversius mentre estudies... - 28 Oct 2006 by gemma



... menjar xocolata, anar al lavabo mil vegades (has begut molta aigua per evitar la xocolata), mirar-te en aquell provocador mirall lateral que hi ha al lavabo, treure’t els barbs negres que desllueixen el teu cutis, arrencar-te els cabells blancs que gosen trencar la uniformitat del color del teu cabell, mirar de reüll el llit i sospesar la possibilitat d’estirar-t’hi una estona amb la llei orgànica de torn, decidir no llegir la llei sobre el llit perquè està clar que t’hi quedaries dormida, enviar sms a l’amiga que també està en la mateixa situació que tu, tenir ganes de netejar els vidres, envejar aquells odiosos moments en els que acostumes a posar o estendre rentadores, buscar aquell bolígraf amb el que escrius tan bé...

Hi ha molts actes subversius i moltes manies que, ara que tornes a estudiar amb la urgència d'unes oposicions imminents, et recorden aquells caps de setmana preparant exàmens, quan estudiaves i eres més jove que ara, quan preparar un examen era la cosa més dificil a la que t'enfrontaves un cop havíes ja trobat feina i tenies el teu pis i la teva vida "teòricament" muntada...

Hi ha molts actes subversius, i no cal estar estudiant per imaginar-los... i tots hauríem de ser capaços de deixar-nos anar i fer aquelles burrades, o bogeries sanes que fan que les coses "pesin" menys.

Jo, ara per ara, lleis orgàniques i de tant en tant... xocolata!



Cita. - 27 Oct 2006 by gemma

"La meitat dels nostres errors a la vida venen del fet que ens deixem dur pels sentiments quan hauríem de raonar o perquè raonem quan hauríem de deixar-nos dur pels sentiments". John Churton Collins

Sense respir... - 23 Oct 2006 by gemma


Torno a casa sabent que difícilment podré tornar a marxar un parell de dies fora, sense saber quan podré tornar a tenir un respir.

Truco a la feina per avisar que avui no podré anar-hi i demano a la mare que s’instal•li un temps a casa. Necessito companyia. Tinc massa feina a casa, massa temes per resoldre, massa dolor i esgotament per empassar-m’ho sola.

L’ordinador té un munt de virus. També hauré de fer-hi neteja.

Netejo però la brutícia no m’abandona. Explico, pregunto, consulto, faig estratègies, escolto, parlo, però sembla que sempre torno al mateix lloc, o el que és pitjor, cada cop més els problemes es fan més difícils.

Ric mentre sangloto, m’ofego però torno a respirar, no em deixo vèncer però, ara més que mai, necessito l’ajut dels altres malgrat sigui jo qui hagi de seguir lluitant perquè allò que més estimo no acabi desfigurant-se del tot. Cal que aturi el procés d’autodestrucció que ella no controla, cal que l’aturi –i no sé com– perquè no puc permetre que, juntament amb ella, els que l’estimem també quedem desdibuixats per sempre.


Verbs - 04 Oct 2006 by gemma



Treballo. Estudio. Netejo. Menjo. Fumo. Dormo (¿?). Llegeixo. Escric. Parlo. Ric. Ploro. Penso. Raono. Espero. Dono. Rebo. Somio.

(no analitzaré l’ordre dels verbs... és massa tard ja i tampoc en tinc ganes... wink )

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>