Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Pausa - 30 Dec 2006 by gemma



Sóc a la muntanya, estudiant entre amics, i acaronada per dos gossos que es disputen el meu llit a l’hora d’anar a dormir.

Després de revisar el temari de dret administratiu, i abans d’atacar el de la funció pública, una pausa. Obro el bloc i hi trobo comentaris d’amics que em repten a què aixequi els meus ànims.

Segueixo amb la meva lumbàlgia i les meves pors, però per uns dies distrec les meves quimeres amb textos avorrits i absurds que no m’interessen res però que m’haurien de permetre consolidar un lloc de treball adequat a les tasques professionals que realitzo.

Dilluns tornaré al meu cau, deixaré els llibres sobre la taula del meu estudi, i mentre estudio dirigiré a dos adolescents que s’han ofert a pintar l’habitació que ha d’habitar una americana de nom Kimberly o Alison. Dues americanes i dues habitacions de diferents mides, que no sabré adjudicar i que hauran de triar a sorts (les palletes, cara o creu, o... pito pito colorito donde vas tu tan bonito ...). Dues americanes a les que hauré de cuinar el sopar cada dia durant quatre mesos, però que em permetran alleugerir la meva precària economia. Dues americanes que trencaran la monotonia dels darrers mesos, de les intenses darreres setmanes en les que els conflictes s’han agreujat i els ànims m’han vençut.


No vaig menjar els raïms l’any passat , i qui si sap si per això aquest any ha estat un any tan dur. Un any ple de sofriment dels altres, un any ple de pèrdues irreparables, un any ple d’esforç que m’ha deixat esgotada.

Però aquest any també ha estat de retrobaments. He conegut una mare que no coneixia, m’he apropat a persones noves amb les que he compartit experiències, he acabat el llibre de les memòries... (si em llegeixes hauràs somrigut... oi?), i segurament he avançat, tot i no ser-ne prou conscient, en el camí que em durà a assolir el meu somni.

S’esgota la pausa... ara una cigarreta sota el sol que avui llueix, i una estoneta més d'estudi abans de dinar.

Nadal? - 25 Dec 2006 by gemma



Aquest Nadal no em sembla Nadal, volia que arribés el fred però els dies passen sense que jo pugui sortir de casa, els dies passen sense que la meva lumbàlgia millori, passen els dies sense cap sorpresa ni noves il•lusions, com si m’hagués donat per vençuda, com si res pogués revifar la tristor que m’arracona, dèbil d’encenalls, amb els braços caiguts i el cap baix... Passen els dies i jo no ho voldria, el temps hauria de ser pacient i saber aturar-se ara que el meu temps s’ha aturat mentre hiverno desperta, immòbil, coberta per una neu invisible que em manté gelada i glaçada.



El que més m'agrada del Nadal... - 24 Dec 2006 by gemma

... és el torró!!!





meme - 19 Dec 2006 by gemma

Ja fa dies que tinc deures pendents... el pere em va passar el meme de la pàgina 123, cinquena línia, del llibre que tingués més a prop.... però és que el llibre que més a prop tinc aquests dies és el "Codi bàsic de funció pública de Catalunya". Un rollo patatero!!!! Diu així:

b) Coordinar l'elaboració de les ofertes d'ocupació pública.

Com que aquesta resposta meva és molt avorrida, aplico la fórmula a un dels llibres més divertits que mai he llegit, i que us recomano fervorosament:



Al presidente todo esto le producía una desconfianza angustiosa, pero, a pesar de todo, decidió admitir la proposición. La realidad, no declarada, era que la comunidad de vecinos tenía un déficit bastante respetable.

Jo no passo el meme a ningú... he trigat massa a fer-lo sad


Mirar... - 19 Dec 2006 by gemma





Quan les meves filles m’acompanyaven als llocs, o millor dit quan jo encara les acompanyava, sovint m’havien de dir: “Mare, no miris tant!”. Llavors jo despertava a la realitat i m’adonava que m’havia quedat “clavada” observant la conversa de la senyora del davant, i simplement fixant-me en el seu gest. Les nenes passaven vergonya quan veien que la persona observada em mirava inquisidorament perquè jo havia envaït el seu espai vital.

Ho he fet sempre, però des de fa un temps en sóc plenament conscient, tot i el perill que comporta: miro, i algun dia em trencaran la cara.

Miro, observo amb intensitat, clavant la mirada en allò que em sobta, o em sorprèn, o m’encurioseix. No sé si sabré explicar-ho, però seria alguna cosa semblant a mirar amb certa mala educació, prescindint de si l’altre se sent observat o no, mirant com si jo no estigués a l’escena, com qui contempla una fotografia o l’escena d’una pel•lícula. Qui sap, potser ignoro que la meva vocació frustrada era estar al darrera d’una càmera de filmar....

És una mirada que copsa un instant, que m’atura i em deixa absent de tot i alhora atrapada davant d’una expressió, situació o imatge, distant i al mateix temps immersa en aquell moment aturat de la quotidianitat que m’envolta, que ens envolta a tots, amb tota la meva gosadia, com si jo fos invisible...



<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 Següents >>