Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





meme - 19 Dec 2006 by gemma

Ja fa dies que tinc deures pendents... el pere em va passar el meme de la pàgina 123, cinquena línia, del llibre que tingués més a prop.... però és que el llibre que més a prop tinc aquests dies és el "Codi bàsic de funció pública de Catalunya". Un rollo patatero!!!! Diu així:

b) Coordinar l'elaboració de les ofertes d'ocupació pública.

Com que aquesta resposta meva és molt avorrida, aplico la fórmula a un dels llibres més divertits que mai he llegit, i que us recomano fervorosament:



Al presidente todo esto le producía una desconfianza angustiosa, pero, a pesar de todo, decidió admitir la proposición. La realidad, no declarada, era que la comunidad de vecinos tenía un déficit bastante respetable.

Jo no passo el meme a ningú... he trigat massa a fer-lo sad


Mirar... - 19 Dec 2006 by gemma





Quan les meves filles m’acompanyaven als llocs, o millor dit quan jo encara les acompanyava, sovint m’havien de dir: “Mare, no miris tant!”. Llavors jo despertava a la realitat i m’adonava que m’havia quedat “clavada” observant la conversa de la senyora del davant, i simplement fixant-me en el seu gest. Les nenes passaven vergonya quan veien que la persona observada em mirava inquisidorament perquè jo havia envaït el seu espai vital.

Ho he fet sempre, però des de fa un temps en sóc plenament conscient, tot i el perill que comporta: miro, i algun dia em trencaran la cara.

Miro, observo amb intensitat, clavant la mirada en allò que em sobta, o em sorprèn, o m’encurioseix. No sé si sabré explicar-ho, però seria alguna cosa semblant a mirar amb certa mala educació, prescindint de si l’altre se sent observat o no, mirant com si jo no estigués a l’escena, com qui contempla una fotografia o l’escena d’una pel•lícula. Qui sap, potser ignoro que la meva vocació frustrada era estar al darrera d’una càmera de filmar....

És una mirada que copsa un instant, que m’atura i em deixa absent de tot i alhora atrapada davant d’una expressió, situació o imatge, distant i al mateix temps immersa en aquell moment aturat de la quotidianitat que m’envolta, que ens envolta a tots, amb tota la meva gosadia, com si jo fos invisible...



Des de dilluns que estic feta un embolic... - 10 Dec 2006 by gemma




Des de dilluns que estic feta un embolic.

Dilluns era dilluns, com cada dilluns.

Dimarts hauria estat dimarts, si no hagués estat perquè em vaig quedar tot el dia al llit, malaltona com estava, i per tant no va ser un dimarts; va ser un dia d’aquells que acaben no existint, passen i prou.

Dimecres era festiu, però jo seguia malalta i un festiu amb pijama com que no acaba de ser un festiu.

Llavors va arribar el dijous. Crec que era laborable i jo havia demanat pont, o sigui que estava previst que fos un laborable convertit en no laborable.

Arribat a aquest punt, jo ja estava embolicada. No sabia si era divendres o dimecres, si havia d’anar al mercat per reposar la nevera o era l’endemà que tocava fer-ho, ja no sabia si era festiu o laborable. No em passava només a mi, no, també l’hi passava a ella. Agafava el “pastillero” (no se pas com es diu en català: és una caixa amb set caixetes dins per posar-hi els medicaments de tota la setmana, i a cada calaixet una enganxina indica el dia de la setmana) i em preguntava: “Mare, avui és divendres?”, “No filla, avui és dijous” (jo havia de fer un esforç mental per situar-me).

Seguim. Crec que estàvem a dijous, un dijous laborable però pont. I tot seguit arribava el divendres que no era divendres, semblava més aviat un diumenge i el dijous havia semblat un dissabte, i la pastilla del dimecres s’havia quedat al pastillero, i faltava la del dissabte.

I avui és dissabte. Avui sí que ho he notat perquè he sortit de casa. No era diumenge ni festiu perquè les botigues eren obertes.

Òndia, doncs no ho sé ara... perquè em sembla que aquests dies són d’aquells que les botigues obren perquè tothom pugui comprar tot allò que hauria pogut comprar en un altre dia, però com que és nadal (diuen) i toca gastar perquè si no gastes no fas nadal, doncs les botigues obren. I si les botigues han obert perquè ningú sabia si era festiu o era laborable? I si han obert només per si de cas... ?

I si avui estava obert... i no era dissabte... era un divendres festiu o era un diumenge de botigues obertes?...

Quina por! I si dilluns és demà i m’estic pensant que és dissabte??????

Dissabte estrany però tranquil - 03 Dec 2006 by gemma

Una cuixa de be al forn per demà dinar. Vuit pàgines sobre el sistema pressupostari de l’Administració Pública. Conversa tranquil•la al sofà abans de sopar, després de l’atenta lectura de documents del Ministerio sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior...

Activitats diverses en un dissabte força estrany, però tranquil. Les filles, les “opos”, i el teu limitat temps per a tu, que avui ha consistit en una breu migdiada, quatre solitaris a l’ordinador, un tros de xocolata, llençols nets per aquesta nit, tres cabells blancs “eliminats” quan has anat a rentar-te les mans, i plans per demà diumenge.

Un dissabte estrany, però tranquil.

Ara la Callas, mentre fas temps fins que ella arribi de celebrar amb els amics el seu aniversari. Per avui ja n’hi ha prou de projectes de reforma de lleis, d’autonomia de les universitats, de sistemes pressupostaris i de “lluites internes” per “eliminar” temes que voldries que no sortissin el dia de l’examen. De moment has decidit invertir el teu poc temps i la teva precària energia en preparar aquells temes que t’aporten coneixement. Els “altres”, els que no t’interessen, els deixaràs pel final, si és que “el final” queda lliure de contingut.

Callas i una petita incursió en el teu blog, just avui que “estrenes” ordinador formatejat i amb sistema reinstal•lat. Has perdut algun fitxer, algun programet, però tens alguna cosa renovada. Quan la ment no et funciona prou bé, fas bricolatge, i ara fins i tot informàtica. Cada vegada aprens més coses... cada cop et fan por menys coses...

I en aquestes darreres setmanes... quan més dolorós ha estat per a tu ser mare... t’has sentit més filla que mai...

Gràcies Mare!

Quasi tres anys de blog - 07 Nov 2006 by gemma



Rellegeixo cada impuls d’escriptura que ha anat teixint el gemmablog durant tot aquest temps. Ho faig en un moment de “sequera”, un moment crucial en el desenllaç (espero) del meu laberint particular. Rellegeixo la gemma de fa tres anys, els companys que durant aquest temps m’han acompanyat i els amics que no només m’han acompanyat amb la lectura sinó sobretot amb la seva presència real, física.

Fa tres anys el món dels blogs no era un fenomen tan estès com ara. Ara molta gent té blog, i d’aquí un temps quasi bé tothom en tindrà un. Fa tres anys ens coneixíem quasi tots, però ara es fa difícil poder seguir el fil de tants blogs que vibren, sigui per mitjà de l’escriptura o de la fotografia.

Llegeixo cada post i recordo aquell instant en el que vaig asseure’m davant la pantalla, rememoro molts moments i al mateix temps em rellegeixo a mi mateixa, tant diferent ara de la que va començar a postejar sense saber gaire què era tot allò. Durant tot aquest temps el meu blog ha estat un petit refugi de les meves quimeres, una finestra a un exterior indeterminat però per a mi, encara ara, necessari. Ara he après i gaudeixo de la meva soledat, però sempre hi ha l’altra soledat, l’enemiga, aquell moment de solitud que et colpeix i en el que voldries amagar-te sota els llençols. El meu blog ha estat el meu company durant aquests tres anys, i ho seguirà sent, no sé de quina manera ni per quan de temps, però no sé imaginar com hauria estat el meu espai (sovint massa petit) sense el blog, els blogs amics, i tot el que aquest espai obert m’ha regalat.

Tots sabem que quan escrivim de nit ens despullem més que mai. Però no dic cap mentida quan afirmo que durant tres anys els amics blocaires han estat, sovint, més propers a mi que altres. Amics que quan els he conegut ja ho eren. Nits cercant blogs de fotografies, baixant amb l’eMule música que m’heu fet conèixer, llegint i escoltant el batec desconegut d’éssers que ignorant-ho han compartit amb mi, amb la gemma lectora, sensibilitats bessones, petits moments de pau, instants de tendresa.

En els darrers mesos he estat silenciosa. He seguit llegint però no he participat com temps enrera ho havia fet. Abans escrivia un post cada dia, no em costava fer-ho, i m’agradava comentar en els blogs companys o desconeguts que descobria. Darrerament he estat setmanes sense saber, ni poder, escriure res; com si no tingués res a compartir; com si el meu petit món s’hagués tornat, sobtadament, molt i molt petit.

Mai m’he sentit obligada a escriure, he anat escrivint al meu aire, sense fer-me cap plantejament, descrivint quotidianitat, senzillesa –perquè m’agrada la bellesa de les coses senzilles–, però darrerament no he tingut esma per descriure situacions que amb el meu sentit de l’humor hauria sabut desdramatitzar i que fins i tot a mi mateixa m’haurien fet somriure.

I bé, no sé per quin motiu m’he posat a escriure aquest “rotllo”. Jo només estava rellegint el gemmablog... rellegint els petits espais de la gemma dels darrers tres anys... les seves pauses...

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>