Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Mar - 05 Mar 2007 by gemma



Darrerament només tinc ganes de mirar el mar. El veig cada dia en arribar a la feina, en sortir-ne, i en cada pausa que em permeto durant la jornada.

Quan miro el mar, sense alçar el cap, endevino el cel. Lliurat al caprici del vent i dels núvols, cada vegada que el miro sembla diferent. N’observo els diferents matisos, fixo la mirada a l’horitzó a la recerca de les figures que hi queden amagades, i les compto; alço els ulls i cerco els avions, sempre tres, direcció a El Prat. A vegades fins i tot m’acosto a la platja per poder escoltar el so de les onades que la remor dels cotxes apaivaga.

I és llavors que puc oblidar per uns instants que visc engolida per una quimera que no hauria de ser meva. Per uns instants oblido la ventafocs que sóc, i sense pensar en res, deixo que l’horitzó blau m’ompli d’alè, llum i confiança.

Amants - 25 Feb 2007 by gemma




Et desitjo, però s’ha acabat, no ens tornarem a veure mai més. Ja no seràs el meu furtiu amant. M’has acompanyat durant molts anys, a la teva manera, però he dit prou, no em tornaràs a fer mal. Et seguiré desitjant, però no tornaré a ser teva. Et dic adéu i m’allibero de la teva influència. Dormiré sola, però respiraré tranquil•la com crec no haver-ho fet mai. Hem estat amants durant molt de temps... massa temps... em conec tots el racons del teu cos, he besat cada centímetre de la teva pell, m’has posseït com has volgut, m’he lliurat tota a tu, però sé que ja no puc suportar el patiment de sentir-me la teva esclava, pendent de tu contínuament, tenint-te i perdent-me a cada instant...

M’has pres la voluntat, però s’ha acabat. Aprendré a viure sense tu. Descobriré nous paranys, caminaré sola amb el cap ben alt i la serenor de saber-me alliberada, orgullosa de no ser teva. Ja no et vull necessitar. Em miraré al mirall per descobrir que altres llavis em podran besar, altres mans em donaran plaer, altres ulls em miraran per aprendre’m... I arribarà qui sabrà dibuixar el mapa del meu cos sense obrir els ulls, qui es lliurarà a mi sense demanar-me res a canvi, qui em voldrà acompanyar sense arrabassar-me cap segon de calma, qui m’oferirà el mateix que jo estigui disposada a donar-li, sense límits, amb igualtat, sense neguits ni foscors, sense rancúnies ni promeses incompletes.

Et desitjo. Encara. Però he emprès un camí de tornada que l’enyor de tu no em farà abandonar. Encara hi sóc a temps, i no cediré. Divendres et vaig tenir entre els meus llavis per darrera vegada i tu, com sempre, et vas endur la dolçor del meu alè i em vas ferir de mort mentre em donaves plaer.

Deixaré de desitjar-te poc a poc, cap més cigarreta mantindrà viu el caliu de la nostra passió, em seguiràs pretendent però jo no tornaré a fumar-te...




Un petit gest - 22 Feb 2007 by gemma




Un cop per setmana vaig al quiropràctic (he començat a cuidar-me i a fer coses per a mi).

Quan arribes al quiropràctic trobes una sala d’espera molt agradable, gens impersonal, plena de fotos improvitzades de pacients, revistes de viatges i salut, una font d’aigua depurada, una sala de jocs per als nens, i sobretot, trobes somriures. Cada persona que arriba somriu, sap que està entre amics, que no haurà de fer gairebé cua, que el Tobias li regalarà més d’un somriure, que algú li farà carícies mentre la seva esquena s’endreça i descansa, que escoltarà el soroll de l’aigua que corre en un racó i també la música de fons que només interromp la rialla d’en Tobias.

Entres a la sala: et treus les ulleres i les deixes en un cistellet al prestatge, al costat de la teva bossa. Baixes les cinc escales i t’estires boca terrosa a la camilla que et correspon. Quan t’acabes d’estirar, amb el cap lleument inclinat cap a baix i els peus fora dels coixins, penjant a l’alçada dels tormells, sents una tibantor dolorosa a l’esquena però t’agrada perquè saps que en pocs minuts aquest dolor desapareix. El Tobias et saluda, et somriu, et toca l’esquena fent-te una carícia i et posa les falques a la pelvis. Mai fa el mateix: a vegades dues, altres quatre, uns dies quinze minuts i altres vint. Mentre les falques recol•loquen les vèrtebres o la cadera (tu no en saps d’això, tu només et deixes fer perquè saps que et va bé), unes mans dolces et fan un lleu massatge: ara l’esquena, fins a la pelvis, ara les cervicals fins els colzes, ara el cap... mmmm.... com t’agrada que et despentini... El Tobias passarà per treure’t les falques i sabràs que és el moment de girar-te. Comença la segona fase, una mica més curta, en la que es produeix el temut moment en el que les mans d’en Tobias t’agafen el cap i quan menys t’ho esperes: catacrec! Te l’ha girat i sembla que t’hagi petat les cervicals. No fa mal, gens ni mica, però no t’acostumes al petit ensurt. Cinc minuts i algú et dirà que ja pots aixecar-te. És llavors que el Tobias et mira des de l’altre extrem de la sala i ve a acomiadar-te. Ho fa amb un somriure generós, i amb una abraçada obligada.

És un petit gest. Un gest que et sorprèn el primer dia, només perquè no és usual que les persones siguin agradables; no estem acostumats a rebre afecte, ni que sigui només amb un petit gest que podria semblar banal. Mai es banal una mostra d’afecte. No és res més que un senzill gest que cada setmana et costa menys correspondre.

Durant mitja hora o tres quarts, un equip de persones han estat per a tu, persones desconegudes i alhora molt properes només perquè et regalen un somriure sincer i un senzill gest.

Ens toquem massa poc... Aprenem a, o almenys ho intentem, gestionar recursos, situacions, projectes, però no sé si som conscients del fracàs en la gestió dels nostres sentiments.

Potser tots hauríem de posar més atenció en la importància del nostre gest.

Breu indisciplina, abans de posar-me a córrer... - 21 Feb 2007 by gemma

Tot just arribo a casa ara, d’on he sortit com cada dia a les 8 h., i ja són les 21:40 h. Encara no he preparat el sopar però com que tinc un punt d’indisciplina personal, allunyo els fogons de mi i m’apropo al teclat. Avui em posaria a filosofar i a escriure, just en aquest moment en què no ho puc fer. Els fogons desperten en mi pensaments filosòfics (a vegades no, a vegades només interrogants i sofregits cremats). Avui no entraria a la cuina (però ho hauré de fer en un minut i mig...) i em posaria a posar en ordre tots els pensaments que aquesta setmana m’aclaparen, els sentiments i els records que els darrers dies em tenen tan sensible; tornaria a ser per unes hores la dona que era abans d’ara i que precedeix a la que arribaré a ser el dia que traspassi la línia...

Vaig a treure’m les sabates. Avui encendré els fogons vestida amb pijama.
I qui sap, potser a les 23 h. tingui els plats fregats i hagi pogut aturar el rellotge del dia.



Oració - 17 Feb 2007 by gemma




Àngel de la guarda,
dolça companyia,
no em desempareu
ni de nit ni de dia,
no em deixeu sola
que em perdria...


(Al meu àngel privat li demano que no em deixi sola i arregli l’antispam... alguns amics no poden deixar comentaris) smile

<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 Següents >>