Quadern de Pauses

blogs || articles || buscar || últims comentaris || xml || l'actualitat





Bones intencions - 05 Feb 2010 by gemma



Potser m’he llevat de mal humor avui. O potser m’ha agafat mal humor de sobte, per alguna tonteria de la feina (a la feina la majoria de coses que passen són tonteries, i quan no ho són, són problemes reals). El fet és que ha estat un dia molt llarg i pesat. Feia molt de temps que no tenia mal humor.

Obro el blog. Sé que tinc moltes entrades a mig escriure, i cap d’elles tindrà futur. Compto amb els dits i em dic que ja han passat més de sis anys que escric aquest blog, i que en els darrers mesos el tinc abandonat. Abandonada l’escriptura, abandonada la lectura de blogs, gairebé no comento mai a ningú.

Des que em vaig prometre no parlar de les meves filles, sembla que no tingui res per explicar. Des que la meva vida ja no són només les meves filles, sento que tinc un gran forat que he d’anar omplint.

Avui tinc propòsits. Bones intencions.

Ja veurem quan de temps duren.



Sahara - 13 Jan 2010 by gemma




Encara no fa deu dies que vaig tornar del Sahara, i he necessitat aquest temps per començar a saber què vaig sentir mentre era allà. Mentre era allà vaig disfrutar del viatge, de la companyia, i del silencia que allà hi havia. Ara, passats uns dies, començo a endevinar què m’ha ensenyat el Sahara, l’experiència del Sahara.

Tres avions i un autobús mig trencat em van dur fins al campament de refugiats saharauis, amb l’equipatge ple d’ obsequis per a la família que havia d’acollir-me durant aquella setmana, i jo preparada per omplir-me d’una experiència nova.

El Camp és d’un color uniforme, el de la sorra, només trencat pels colors de les “melfes” amb que es vesteixen les dones saharauis. Un escenari monòton, estàtic, que només s’escapça pel moviment silenciós de les persones que hi transiten. Un escenari silenciós, tan silenciós que ho pots escoltar tot: el belar de les cabres, les rialles dels nens, les converses llunyanes. De tant en tant, un jeep. Només de tant en tant.

La llum, al capvespre, ho tenyeix tot, i un cop més apareix una nova fotografia vestida amb la mateixa uniformitat però amb altres matisos. I de la calor, passem al fred; en pocs minuts, sobtadament.

Els saharauis. La seva amabilitat i generositat. La seva conversa afable i les seves ganes de riure. La seva dignitat. I la seva lluita.

El tè, la seva cerimònia i el seu sabor. M’he enamorat del seu tè. La “jaima”, sota el seu sostre embrutit per la sorra, per dins tan esplendorosa, amb els colors de les seves teles, el seu silenci i frescor només et conviden a la conversa i a la relaxació.

I nosaltres, espectadors, enmig d’una realitat tan diferent a la nostra.

Em costa molt saber què he sentit mentre era allà, però sé què sento aquí: podria deixar-ho tot, perquè ben poca cosa em lliga a la meva realitat, la de cada dia, ara que em sé tan buida i a punt per omplir-me de tot.

Mentre tant... busco una jaima per preparar un tè amb qui vulgui conversar amb mi.

Viatge - 23 Dec 2009 by gemma



Començo els preparatius. El passaport a punt. Bitllet d’avió. El sac de dormir net i plegat. La petita farmaciola preparada. Ulleres de sol, càmera de fotos, llibreta, llibres. Bitllets petits i monedes. També els senzills obsequis per a la família que m’acollirà a casa seva. No he fet llistes. He anat cercant les coses que crec que necessitaré.

He llegit, i encara llegeixo, llibres que expliquen històries d’allà. Començo a imaginar-me el viatge. M’il•lusiono.

L’endemà de Sant Esteve, viatjo al Sahara.


Reflexions - 08 Nov 2009 by gemma



A la casa del poble sempre hi hagut un quadre penjat al menjador: tres gatets jugant sobre una taula. De petita m’agradava mirar-lo. Avui, revisant fotografies l’he vist i me n’he adonat que ara que sóc gran tinc tres gats a casa. Quan era petita no m’ho hauria imaginat mai.

Tinc un pati, i en el pati un quartet on guardo andròmines entre la rentadora i l’assecadora; està tan ple que sembla petit. Sempre que trec la roba de l’assecadora penso que un dia cauré, perquè la roba no em deixa veure l’esglaó que hi ha per sortir del quartet.

Han tret els contenidors d’escombraries del meu carrer. Canvi d’ubicació i nous contenidors. Encara no els he vist; però el que sí he vist són bosses d’escombraries on abans hi havia els contenidors. Diuen que som animals de costums. De costums no ho sé, però d’animals… més d’un!

Miro i remiro el meu llimoner. Cada dia descobreixo fulles noves i noves flores, i les petites llimones que si tot va bé hi lluiran. Trobo que tenir un llimoner m’alegra la vida.

Amb la cara inflada per problemes odontològics, avui he fet anys. Mira que fer anys amb la cara inflada...

De bon matí m’ha trucat la meva nebodeta preferida (és la preferida de les meves nebodetes, perquè de nebodeta només la tinc a ella; els altres ja són nebots molt alts). És genial la meva nebodeta. Ja té cinc anys, i té un dubte existencial: ella que és adoptada, no sap de quina panxa ha sortit. Segurament per això li va preguntar fa pocs dies a la psicòloga de la Generalitat que la visita per fer el seguiment de l’adopció: “Tu vas néixer o ets adoptada?”. M’ha trucat i m’ha dit: “Felicitats! No podré venir a la teva festa, vaig a casa l’Alba a la seva festa d’aniversari”. Què innocent, es pensa que sempre que una fa anys celebra una festa...

Espero des de fa dies el darrer post de El Paseante. Per fi el penja, i somric. M’agrada com es dosifica. Sempre tan enfeinat, segur que el dia que creu que ja és hora de tornar a fer-nos companyia (o potser el dia que vol que l’acompanyem) s’asseu davant el seu vell ordinador, i en un plis-plas ens regala el seu relat: petits retalls de la seva quotidianitat disfressada de fantasia.

La meva realitat no la sé disfressar de fantasia. El que sí que aconsegueixo, de tant en tant, és convertir-la en un acudit. Fins i tot amb la cara inflada.

Present - 23 Sep 2009 by gemma






Malgrat tot, gaudeixo de la meva nova casa. Parets netes i buides, a punt per omplir-les sense cap pressa. Mobiliari nou, fins i tot potser costums noves. Tot és nou: la llum, els sorolls, els silencis. D’allò antic, el que queden són encara tristeses i quimeres, que no meves però tan properes que ho semblen. Preocupació encara. Però he recuperat les ganes de cuinar, les ganes de llegir -no tant les d’escriure, però tot arribarà- i fins i tot les ganes de no estar sola.

Gaudeixo del moment de quietud que m’ha arribat.

Us ho volia dir.




<< Anteriors 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 Següents >>